Salwa El Gharbi, entrevistada per Alghad TV

La nostra companya Salwa El Gharbi, diputada al parlament per Junts per Catalunya, ha estat entrevistada per Alghad TV. Hi explica la seva trajectòria i uns valors i uns principis que són els d’Acció. Us oferim el reportatge original i una transcripció de l’entrevista al català.

Entrevista d’Elghad.tv sobre la trajectòria professional i personal de Salwa El Gharbi

Immigrem sense saber que el nostre projecte personal podria esdevenir un projecte global, i que ens podríem convertir en ambaixadores de la cultura d’origen i dels seus valors.

 

La meva identitat jurídica està lligada a l’Estat espanyol, però a nivell social, cultural, lingüístic i polític em sento molt vinculada amb la societat catalana, i estic al mateix temps vinculada al meu país d’origen, i sobretot a la meva ciutat natal: Tànger.

Actualment, sóc diputada pel grup parlamentari Junts per Catalunya, i sóc una de les dues primeres dones d’origen del Marroc que han entrat per primera vegada al Parlament de Catalunya.

Jo, no era militant a cap partit, sóc més coneguda per la meva militància, activisme i participació en la societat civil, i un vespre, vaig rebre una trucada sorpresa amb la pregunta de si volia formar part de la llista electoral per entrar al Parlament.

Després de la trucada vaig preguntar a la meva mare, que viu amb mi, la seva opinió, i d’entrada li va semblar bé, però quan li vaig explicar que era a la llista del president Puigdemont, em va respondre que no es vol passar el que li queda de vida a la porta de la presó.

Però jo, ja tenia presa la meva decisió!

Porto més de 25 anys treballant sobre temes de drets humans, i la causa catalana és part integral d’una reivindicació pels drets, per això no podia dir que no, i em sentiria frustrada perquè si hagués respost negativament, sentiria que he estat una persona que no ha sabut ser a l’alçada en el moment que s’ha posat davant d’un examen sobre drets humans i un repte cabdal.

I així vaig entrar al Parlament de Catalunya el 30 de gener de 2018.

Al Parlament, en representació del meu grup, Junts per Catalunya, sóc portaveu de la Comissió de Treball, Afers socials i Família, vicepresidenta de la Comissió d’Infància, membre de la Comissió d’Igualtat i de l’Intergrup dels drets dels pobles…

La meva presència al Parlament és un repte, i és una experiència especial en un moment especial de la història de Catalunya, i encara que tinc una trajectòria de treball de molt anys, la característica del treball com a diputada és diferent i particular.

A la meva arribada a Catalunya, vaig començar fent el meu camí laboral en l’àmbit del turisme, en les relacions públiques i internacionals. El fet que sàpiga idiomes m’ha ajudat a trobar feina, i a treballar a mitja jornada, i això m’ha facilitat tenir la meitat del meu temps per a l’aprenentatge de l’idioma, i per participar en la societat civil, en les coses que m’interessaven.

La primera entitat amb la qual vaig tenir contacte i col·laboració va ser SOS Racisme, que treballava, en el seu moment, entre altres coses, sobre el tema de la regularització de les persones migrades, i van organitzar una tancada a la Catedral de Barcelona en la qual vaig participar, el desembre de 1994.

La mediació intercultural va ser una de les primeres portes laborals que em van permetre entrar a treballar en l’àmbit municipal, i és una eina que em va permetre conèixer de prop els problemes, les preocupacions i els patiments de moltes famílies migrades.

Sóc una persona activa i no volia limitar la meva participació a l’àmbit d’immigració, volia trencar la barrera i l’estigma de la immigració ampliant la meva implicació social a temes de drets globals, i com que això no era habitual algunes persones s’estranyaven, perquè la participació de les persones migrades encara està encasellada en els espais reivindicatius o de problemes en relació amb temes d’immigració, i falta la participació des d’una perspectiva integradora, normalitzada i de ciutadania.

Vaig començar a col·laborar amb diferents universitats i entitats en projectes d’investigacions sobre migracions, dones, discriminacions… i això em va portar fins al Centre UNESCO de Catalunya, que em va contractar per a l’àrea de diversitat cultural, i després vaig arribar a ser-ne la directora del departament de drets humans i diversitat cultural.

L’experiència al Centre UNESCO de Catalunya m’ha portat a participar en projectes no només d’àmbit local, també d’àmbit internacional, i especialment de la UNESCO, de les Nacions Unides i dels països de la Mediterrània occidental.

Sobre les persones sense permís de residència cau una mirada segregadora i a vegades criminalitzadora. Una situació administrativa no regularitzada d’una persona migrada, no té res a veure amb la seva educació, ni amb el seu nivell d’estudis…

El fet d’haver immigrat i conegut la immigració en persona m’apropa al patiment de les persones migrades, i sento que hi ha prejudicis negatius sobre les migracions perquè molta gent ignora les seves vulnerabilitats i les seves delicades condicions tant del país d’origen com del d’acollida, i ignoren que la immigració és un nou naixement.

No vaig arribar al Parlament directament des del Centre UNESCO de Catalunya. Enmig de la crisi econòmica el Centre va tancar les portes el 2012, i això em va provocar moments d’incertesa i un nou repte professional, perquè buscar feina en un moment de crisi no és gaire fàcil, i especialment quan les condicions socials s’han complicat i els preus salarials han baixat molt.

Alhora, vaig crear una entitat de formació i consultoria, i això em va portar a aconseguir un contracte en un Ajuntament com a tècnica municipal.

Valoro aquesta experiència d’una manera molt positiva, que m’ha donat l’oportunitat de tornar a treballar el tema de la gestió de la diversitat des de la pràctica en l’àmbit local, perquè alguns aspectes del meu treball al Centre UNESCO m’havien apropat més a la teoria i m’havien allunyat del context i de la visió pràctica de la societat i dels drets globals.

És important tenir voluntat i iniciativa per sortir endavant, però també hi ha d’haver circumstàncies i eines que t’ajudin com a persona, i t’ho posin més fàcil com a ciutadana.

Porto ja 25 anys a Barcelona, però també tinc un vincle especial amb la meva ciutat natal, la ciutat on vaig ser educada. La ciutat en la qual he viscut la meva infantesa i una part de la meva joventut.

Sóc d’una família de 3 germanes i un germà, però he viscut en un entorn de família nombrosa rodejada dels avis, àvies, ties i tietes, i això es diferencia del context europeu, i fa que les decisions no siguin mai individuals, i sempre s’hagi de consultar sobretot als familiars més grans.

Els bons moments que recordo de la meva infantesa és el temps que passava al costat de la meva àvia, i que ens contava els contes. Eren contes sensacionals, de transmissió de valors i especialment al voltant del bé i del mal.

En el meu entorn familiar no he patit les diferències educacionals entre homes i dones, ni el fanatisme religiós, i he après a no ser negativa encara que ens podem trobar amb molts problemes, i que encara que la vida és complexa i complicada hem d’aferrar-nos a les coses positives per poder continuar.

He viscut a Tànger, però tenia una educació diversa pel fet que la meva mare és d’origen amazic de la zona de Rif, el meu pare és de la ciutat de Meknès, la meva àvia materna és de la ciutat de Fes, i els meus pares es van casar a la ciutat d’Agadir, on vivien… I tot això m’ha alimentat i m’ha facilitat viure en un àmbit familiar de molta diversitat, sotae el paraigua de la cultura tangerina.

Espanya no formava part del meu projecte de vida, i la immigració no estava ben vista en el meu entorn familiar, i sobretot la immigració de les dones, a més el meu pare va passar per la resistència en l’època colonial i era molt nacionalista, i estava contra la immigració perquè considerava que una persona s’ha de quedar al seu país, ha de resistir davant dels reptes del seu país, i que “no hi ha cap espai al món, millor que el teu país i casa teva”, independentment dels problemes que hi pugui haver.

Aquesta era la seva opinió, i no la meva.

Jo, en el seu moment, idealitzava tot el que estava lligat a Europa en relació amb el tema de les igualtats i els drets humans, i quan criticava la societat marroquina, Europa era el mirall de projecció.

La meva sorpresa va ser descobrir que jo no vaig immigrar a Espanya sinó a Catalunya, un país que té la seva pròpia historia, cultura i llengua.

Vaig aprendre el català a l’Escola Oficial d’Idiomes però el meu treball al centre UNESCO de Catalunya em va permetre practicar el català perquè era la primera llengua de treball.

Barcelona, és una ciutat bella, a tot el nivells, culturals i turístics, i m’agrada el seu dinamisme social i associatiu. I hi he trobat totes les coses que m’agraden, sobretot que és una ciutat marítima com la meva ciutat natal, Tànger.

És normal, quan una persona immigra, que senti la soledat i la tristesa perquè s’ha allunyat de la seva família, de les coses que estima, i de les coses boniques que li donen força en la vida.

M’arribava que els catalans són persones tancades però jo no ho vaig sentir, perquè les primeres persones que em van obrir les portes, i em van ajudar a regularitzar la meva situació administrativa són d’origen català, i he apreciat aquest esperit de solidaritat en elles, i això no impedeix que en alguns moments em pugui trobar amb casos i situacions discriminatòries, però queden com a fets aïllats que no es poden generalitzar…

Una altra cosa que m’agrada a Barcelona és la percepció de seguretat, i el fet de no sentir-te assetjada al carrer, i això és molt important per a una dona, sentir-se segura en el lloc on viu.

Sóc una dona feminista i molt activa en els espais associatius de les dones, i he de reconèixer que vaig aprendre la lluita pels drets de les dones, no a través de les dones europees, sinó a través de la Fàtima Mernissi, la gran escriptora, pensadora i filòsofa marroquina, feminista i lluitadora pels drets de les dones.

Em considero una ciutadana catalana, i treballo al Parlament sobre tots els temes de la ciutadania en general, encara que a vegades em trobo que hi ha persones que quan tracten amb mi marquen les distàncies, i em fan entendre que no sóc d’aquí, però malgrat això insisteixo sobre la meva ciutadania plural, que inclou el fet que sóc d’origen del Marroc i sóc també ciutadana catalana.

M’agrada la música i la poesia, i quan vivia al Marroc m’agradava la música francesa que escoltàvem als anys vuitanta, però en immigrar he començat a interessar-me per les cançons tradicionals del Marroc que em permeten no perdre el vincle emocional amb el meu país d’origen, al qual viatjo tantes vegades com puc.

Quan estic a Catalunya em preocupo sobre el que passa al Marroc i a Tànger, però quan estic allà em passa el mateix amb Catalunya, perquè en realitat, ja he perdut la noció de les fronteres, tant allà com aquí sóc al meu país.

El positivisme i l’optimisme són els meus principis d’acció davant dels reptes de la vida.