Per una política de l’actitud cultural
En el món d’avui la cultura sembla que hagi hagut de quedar relegada a una forma d’entreteniment. Quan en parlen, la majoria de mitjans de comunicació ho fan en una secció que anomenen “cultura i espectacles”, que se sol trobar entre la de tafaneries i els passatemps. Aquest en podria ser un indici. Un altre, segur que no menys discutible: fins fa una desena d’anys el model de transformació de les empreses culturals va dur, arreu, dit així a l’engròs, les editorials a integrar-se en grups de comunicació, els grups de comunicació sovint a ser part d’indústries liderades per productores audiovisuals, les més cèlebres de les quals eren una línia de producció dels grans parcs d’atraccions. En el límit, si se’m permet la simplificació, els parcs d’atraccions decidien la línia editorial dels mitjans de comunicació i la política de publicacions dels principals segells multinacionals. I així ens van seduir a tots, amb totes les conseqüències i durant unes quantes temporades, posem per cas, les ventures i desventures de Frozen o els pirates del Carib.
A la pràctica, aquest marc general ha dut, per exemple a casa nostra, a entendre que el primer objectiu de les polítiques culturals havia de ser promoure el consum cultural. I així, com qui diu des de la recuperació de les institucions d’autogovern, les polítiques del departament de Cultura, i de les altres administracions que hi han tingut competències, han estat orientades a donar suport a les empreses culturals, en tant que productores d’objectes de consum cultural, o a la promoció del patrimoni en aquest mateix sentit, d’incentivar-ne el consum en el millor dels casos per conèixer-lo. Aquestes polítiques han permès que es desenvolupessin petits ecosistemes relativament sans en la majoria de sectors —l’editorial, el del teatre musical, l’òpera, el còmic—, gairebé sempre en equilibri precari entre la iniciativa privada i la subvenció pública. Un equilibri que segur que la covid-19 ha trastocat sense excepció.
Ara, com en tantes altres coses, potser cal que agafem una mica més de perspectiva i construïm una mirada diferent també sobre el fet cultural. Perquè, més enllà d’una oferta d’objectes de consum i de modes que imposen tendència, què és la cultura? Gosem fer-nos aquesta pregunta, i mullem-nos: la cultura és l’eix que confirma la identitat individual i col·lectiva, aquell teixit de pràctiques culturals —des de les festes populars fins a la gastronomia, passant pel bagatge de llibres, cinema i música amb què cadascun de nosaltres ens hem fet— en què ens reconeixem, com a subjectes i també col·lectivament.
Tothom té, en aquest sentit, una identitat cultural, ja sigui més rica o més pobra, més elitista o més vulgar, més acomodatícia o més iconoclasta. Tothom, sense excepció, per bé que algunes d’aquestes identitats no s’hagin construït sobre la vivència activa d’experiències culturals sinó per acumulació passiva de referents imbuïts pel propi entorn. Estic insinuant que hi ha identitats culturals millors que d’altres, més vàlides que d’altres? Es pot dir que, des del punt de vista sociològic, totes tenen el mateix valor, però crec que culturalment no totes valen el mateix. Recordem, ni que pugui semblar que és un tòpic, la relació etimològica que hi ha entre les paraules cultura i cultiu: tradicionalment, d’una persona culta se’n solia dir que era una persona cultivada. I això volia dir, també, que s’havia esforçat per ampliar els seus referents, per aprofundir-hi, per elevar-los.
Aquest és, em sembla, el salt qualitatiu que cal exigir avui a les polítiques culturals. Que desplacin l’atenció del foment del consum cultural cap a l’estímul del que en podríem dir l’actitud cultural. Contra la tendència generalitzada a la comercialització de totes les relacions —també de les experiències culturals— i contra la progressiva banalització que acaba comportant aquest culte al producte, l’administració té la responsabilitat de posar en valor la identitat cultural dels ciutadans. Encara més, té el deure de posar-los a l’abast eines d’accés a les experiències culturals que els empenyin a ser culturalment ambiciosos i a desitjar cultivar-se més i millor. Fomentar una actitud cultural activa, ambiciosa i conscient serà la manera més productiva i enriquidora de prestigiar socialment la cultura i oferir a la societat catalana el mirall en què es voldrà reflectir.
Oriol Izquierdo
