La República, oportunitat i oportunisme
L’Ajuntament i la Generalitat són buidats per inacció dels nostres representants. El poble ha estat liderant una queixa que ha mostrat al món que la societat és artífex de canvis, i que els polítics l’han d’escoltar. Però sovint els representants polítics agafen les causes socials de forma oportunista, només per aconseguir més poder.
L’Ajuntament, còmplice del “buidatge” de Barcelona
En l’anterior article en Ferran Mascarell ens argumentava com, pel fet de no tenir un Estat al darrera que treballés per al seu benefici, Barcelona només podia tirar endavant recolzant-se en la societat civil, en complicitat amb un ajuntament fort. Només així podia dissenyar-se un projecte de ciutat i executar-lo.
També ens explicava com, per altra banda, després de cinc anys hem comprovat que a Barcelona no hi ha ni un ajuntament fort, ni un projecte de ciutat, ni una societat civil organitzada. De fet, a Barcelona tots correm en totes direccions com pollastres escapçats.
No hi ha dubte que Barcelona és una ciutat global. Dues terceres parts del PIB català les genera la demarcació de Barcelona, on també s’apleguen dos terços de la població total i gran part del talent. A nivell internacional és la regió amb més potencial de la Mediterrània i del sud d’Europa. És una ciutat molt forta, però la força, sense control, ja sabem que no val res.
En el nostre cas, però, l’Ajuntament se sap feble i sense projecte, i per sostenir-se busca la protecció de l’Estat, a qui rendeix vassallatge. No pots servir dos amos alhora. L’Ajuntament ha triat l’Estat en lloc de la ciutat i la ciutadania. Així, el projecte de ciutat consisteix només a acontentar “l’amo”, és a dir, no discutir-s’hi, donar-li la raó i obeir-lo, per intentar aconseguir algun favor a canvi. El problema és que l’Estat té una altra preferida, que és Madrid, que rep totes les atencions. Com a resultat, la ciutat s’empobreix, el comerç i els professionals s’empobreixen, la cultura desapareix, la societat es desorienta.
És per això que l’Ajuntament és responsable i còmplice del ‘buidatge’ de la riquesa de la ciutat.
El “buidatge” dels impostos, les estirps empresarials i la corrupció
Aquest buidatge de Barcelona té tres vessants:
La primera ens explica que una gran part de la riquesa de Barcelona es perd per les estratègies extractives de l’Estat. Els famosos 16.000 milions d’€ de balança fiscal que van i no tornen, els paguem amb els nostres impostos, però no s’inverteixen ni a Barcelona ni a Catalunya, sinó a Madrid principalment.
Així, Barajas creix i el Prat se satura. Les autovies als voltants de Madrid s’allarguen, mentre les vies d’entrada i sortida de Barcelona estan a punt de petar. O el metro de Madrid no deixa d’estirar-se, mentre que el de Barcelona fa anys que està aturat. O Madrid com a centre logístic, que es desenvolupa mentre ens veta el corredor del Mediterrani, imprescindible infraestructura europea. Aquí hi entren també la sostenibilitat, la transició ecològica, l’habitatge social o el corredor 5G, que Madrid va vetar que baixés de França a Barcelona. Però com que l’Ajuntament no és valent ni té projecte, en comptes de fer front a aquests problemes, fa moltes rodes de premsa per parlar-nos de superilles.
La segona vessant explica com una altra gran part del capital barceloní va a la butxaca personal de les oligarquies catalanes i espanyoles. Ja sabem que l’única adscripció política de les grans fortunes és la que els preserva el diner i el poder. Els Grífols (Grífols), els Lara (Planeta), els La Caixa, els Banc Sabadell, els Gallardo (Almirall), els Andic (Mango), els Sol Daurella (Cobega), etc, a nivell personal acaparen el 25% de les fortunes espanyoles.
Evidentment, les seves empreses els han enriquit sota un ordre polític determinat, i com que ningú no queixala la mà que l’alimenta, s’esforçaran perquè tot segueixi igual. Per tant, no se la juguen per la ciutat ni per la societat on viuen, perquè ells són part de l’engranatge que buida la ciutat a favor d’algú altre. I, si cal treure les seves seus socials de Barcelona, ho fan. Perquè al final, ells sostenen l’Estat que els sosté: l’Estat són ells. L’Ajuntament podria buscar la seva complicitat en benefici de la ciutat, però s’estima més mirar a una altra banda i fer rodes de premsa per anunciar “Pactes per Barcelona” postcovid sense pressupost ni calendaris.
El darrer vessant és el dels diners de Barcelona que es volatilitzen en el no-res. És la contribució que es fa en corrupció, més la que s’envia a paradisos fiscals, i la que s’escapoleix del “fisco”. A nivell estatal, són 300.000 milions que “desapareixen” cada any (gairebé el que Europa ens dona per ajudar-nos en la reconstrucció postcovid). D’aquests, Barcelona hi contribueix amb prop de 75.000 milions. Una vegada més, l’Ajuntament mira a una altra banda, i fa rodes de premsa sobre els nous (i necessaris) carrils bici.
Un Ajuntament fort, valent i amb projecte, per defensar la ciutat i la seva ciutadania, podria plantar-se davant aquests tres tipus de buidatge, però això l’obligaria a enfrontar-se a un Estat, a una Constitució, de quan fèiem còpies en paper carbó, i a un Estatut que no vam votar.
Un Ajuntament fort i valent bellugaria cel i terra per la seva ciutat i ciutadania, i, evidentment, faria els impossibles per entendre’s amb la Generalitat. Però el vassallatge a l’Estat l’obliga a tractar la Generalitat com a boc expiatori. Així, l’enemic principal de l’Ajuntament no és un Estat que la condemna a la indigència i la precarietat, ni tampoc les corrupteles, ni el buidatge constant de recursos, ni la manca de projecte, sinó el govern autonòmic.
Un clar exemple d’això és la insistència (repetida fins l’extenuació com un mantra) a exigir els 40 milions que la Generalitat deu a la ciutat, però en canvi haver “oblidat” els 25 milions que Sánchez va prometre a Colau el febrer, o els 250 milions que l’Estat li deu en concepte de co-capitalitat, o els 160 milions de superàvit de la ciutat, que ara l’Estat expropiarà arran de la covid.
Tot perquè el govern de la ciutat actua com si estigués a l’oposició: no governa, i rebenta qualsevol iniciativa que qualsevol proposi.
He començat estirant el fil de l’article d’en Ferran Mascarell sobre la ciutat per explicar el concepte de “buidatge” de Barcelona. I ho he fet així per poder, ara, entendre millor el concepte de “buidatge” de Catalunya.
El “buidatge” de Catalunya no és només polític i financer, sinó també en laments i fatiga social
Com amb Barcelona, el buidatge de Catalunya també se sosté en tres punts:
El primer és el que presenta l’estat de les autonomies com un sistema pensat i negociat entre tots per anivellar unes regions i d’altres. El cert és que l’única autonomia que negocia res amb l’Estat és el País Basc. Quant a la resta, obeïm el que Madrid ordena, que pel que fa a Catalunya, és pagar ingents quantitats de diners que van i no tornen.
El primer damnificat és l’empresariat, que té menys recursos per a innovació, treballadors descontents a causa de l’altíssima precarització del treball, pitjors infraestructures i pitjors accessos als mercats internacionals.
Però no només ells: el que Catalunya perd cada any en forma de balança fiscal, deutes i infrafinançament (tots tres denunciats per patronals i Cambra de Comerç), es tradueix en pitjors serveis sanitaris, d’educació, de seguretat i de justícia, entre d’altres. Al mateix moment que Catalunya s’empobreix, Madrid, que crea tanta riquesa com Catalunya, suma quilòmetres de metro, autovies, trens regionals de primer ordre i altres prebendes. Molts catalans diuen que és que no sabem gestionar bé els nostres recursos. No és que siguem pitjors gestors, és que tenim menys diners per invertir, perquè s’inverteixen a una altra banda.
Un bon exemple que explica aquesta situació és el del ferrocarril. Mentre la primera línia a l’Estat va ser el tren de Barcelona a Mataró, a la qual van seguir les línies a les colònies industrials, finançades per particulars, la segona línia va ser la que unia Madrid amb el Palacio Real de Aranjuez (la residència d’estiu de la família reial) per a l’ús de la Reina Isabel II i la cort castellana.
Aquesta mentalitat segueix viva avui: els recursos que paguem a l’Estat espanyol han servit per tenir la línia més extensa del món d’alta velocitat (només per darrere de la Xina), i també la més infrautilitzada i deficitària.
El segon punt és com aquest estat de les autonomies situa el govern de la Generalitat en una posició defensiva, i de plany-lament-queixa-gemec constant. Es parla del “Govern” de la Generalitat, però realment no “governa”, perquè no en té les competències. El que fa és “gestionar”, i amb prou feines. L’Executiu, el Legislatiu i el Judicial de l’Estat persegueixen Molt Honorables i consellers i tomben lleis (més de 40 en cinc anys, la majoria de caràcter social: de consultes populars, contra la pobresa energètica, d’internet, d’habitatges buits, contra el canvi climàtic…), exercint un estrès legal i financer tal que no deixa a la Generalitat gestionar el dia a dia.
La Generalitat es queixa, i poca cosa més. Quan aconsegueix pagar els retards als sanitaris ho ven com un gran èxit institucional, i no pas com un fracàs estatal. Quan tanca un acord amb taxistes o professors fa el mateix. La major part de consellers de la Generalitat són polítics amb poca experiència professional, i sense el lideratge adequat se’ls fa més difícil encara explicar la veritable situació del moment.
A l’extracció de riqueses i a l’actitud tediosament defensiva de la Generalitat s’hi suma un tercer problema: la fatiga social. Ens hem queixat tant de “maltractament”, i durant tant de temps, i hem aconseguit tan poc, i hem estat tan poc valents (símptoma natural de qui es queixa), que ens hem convertit en el pesat de la classe, el “calimero”, el rondinaire, l’avorrit a qui tothom té mania i ningú no li fa cas.
Quan els catalans comencem amb la cançoneta de la “injustícia” i del que “ens deuen”, tothom, tant a Espanya com a casa nostra, rebufa i canvia de canal.
El sobiranisme ens vol governar a tots, però només parla a uns pocs
En 40 anys hem posat a prova la democràcia espanyola tres cops (Estatut 2006, consulta 2014, referèndum 2017) i tots tres hem rebut de valent. L’Estat no ha sigut ambigu, ha fet el que sap fer millor: recentralitzar, ordenar, fer obeir. Nosaltres sí que hem sigut ambigus: no hem explicat d’on venim, ni on som, ni on proposem anar. No ho hem fet ni amb el món, ni amb la ciutadania de l’Estat, ni amb la nostra pròpia. No ens hem preparat bé per a l’embat, i al final sembla que la lluita per la República consisteix només a treure els presos de la presó, com si no hagués estat un previsible “efecte col·lateral”.
Hi ha un decalatge monumental. Els polítics parlen entre ells, però no parlen amb la ciutadania. Els únics que sobreviuen a les crisis són els polítics, perquè peti qui peti caigui qui caigui, segueixen cobrant. No coneixen les angoixes de la botiguera, el caixer de supermercat o el taxista. De fet, mentre els polítics s’escridassen (tant de bo haguéssim pogut dir “dialoguen”, “debaten”, “negocien”, “pacten”) miren els ciutadans com si fossin cigales d’estiu que no callen.
El sobiranisme ignora que l’electorat ha canviat. Som 7,7 milions de catalanes i catalans, dels quals 5,5 vivim a la demarcació de Barcelona.
D’aquests, la meitat són nascuts fora de Catalunya, a Espanya i a l’estranger, i han arribat els darrers 5 anys. Majoritàriament se’ls en fumen els conflictes identitaris, de llengua i de finançament. L’únic que importa és que estan molt millor aquí que allà d’on venen; si no, no haurien vingut.
Però davant les seves angoixes, els parlem de la injustícia dels presos polítics, de l’ús marginal de la llengua i les injustícies permanents que patim. A ells, que han fugit de la fam, la inseguretat i la precarietat, i que avui amb només mil euros al mes tenen accés a seguretat, sanitat, educació i metro amb aire condicionat.
Se’ns segueix devent els mateixos diners, seguim tenint alumnes en barracons, seguim amb una sanitat a la cua d’Europa (i de l’Estat), seguim amb unes universitats escanyades i empobrides, seguim amb una inversió en recerca i desenvolupament a la cua del món desenvolupat, seguim amb una desindustrialització galopant, seguim amb unes infraestructures que fan pena (Nissan no marxa perquè sí)… i el sobiranisme se segueix lamentant com si el lament fos una solució en si mateixa.
Els més joves han viscut dues crisis ja, no tenen futur, i en poc temps no tindran ni present. Els més grans pateixen per les pensions i la degradació moral del moment. La generació del mig pateix perquè no sap com podrà alimentar els uns i els altres. I tots patim per la manca de referents.
I a tots els parlem d’una “independència” abstracta, més moralista que efectiva.
Pel boc gros, hi ha quatre tipus d’electors:
Hi ha qui vol la independència per raons emocionals, i perquè té una certa idea de justícia universal que el revolta contra el que sent com a humiliant o injust.
Hi ha qui es preocupa més per la feina i el futur, i que no se li ha explicat on van els seus impostos, o per què ha de fer cues als hospitals, o per què ha de pagar tants peatges, o per què no pot regular els preus de lloguer.
Hi ha qui es belluga per pressió de grup. Qui, per exemple, davant la desproporció a les escoles l’1-O, surt a darrera hora a defensar els seus veïns. No pas per una idea de República, sinó per una idea de comunitat pròxima i important.
I finalment hi ha qui veu en l’Estat espanyol, en la seva modernitat, imparcialitat, determinació i força democràtica, un sentit tan fort que si cal avantposa la unitat als drets humans.
Hem de saber relligar-los tots quatre, perquè fins ara, només hem parlat als primers.
Hem de saber relligar les explicacions racionals amb les emocionals i les experiencials, perquè el sobiranisme té una vessant cultural, identitària, però també una idea de llibertat i democràcia més gran i plena que l’actual, i una idea de prosperitat i benestar més àmplia i justa que la que tenim ara. Els presos no ens poden dur a la independència. Ens hi hauria de dur un ideal de llibertat, democràcia, justícia social, prosperitat i benestar, i el convenciment que amb l’Estat espanyol no ho assolirem.
Hem de saber explicar què passa amb els números, per què pagues tants impostos i tens els serveis que tens. Que no és la covid qui ens duu la següent crisi, sinó un Estat que fa temps que va fer fallida econòmica, social, política i moral. El virus només ha fet evident on érem.
Hem de saber explicar que la democràcia consisteix també a saber que som campions d’Europa en atur, corrupció, insolvència bancària, deute, precarietat de sous, precarietat de contractes… i no tindria per què ser així.
I finalment, hem de saber relligar un concepte de comunitat a l’antiga, el que et diu que si un guanya tots hi guanyem, i si un perd, tots hi perdem. I que sense harmonia amb el món, ens autodestruïm.
Al capdavall, volem fugir d’un Estat espanyol que empresona polítics, o d’un Estat pobre, precari i profundament desigual? O de tots dos? Els votants primer omplen la panxa i després filosofen, i no a l’inrevés. Els polítics haurien d’estar més a prop de les angoixes del carrer.
Xavi Bech de Careda
