El valor de la pagesia

Estadísticament, sota aquest títol que m’ha vingut proposat, un s’esperaria trobar un article paternalista de protecció i lloança de la figura del pagès i de la pagesa, un escrit reclamant que se’ns (jo també en soc) valori i se’ns ajudi, perquè nosaltres, la pagesia, ens sentim incompresos i menystinguts per vosaltres, els altres, els urbanitzats. Doncs bé, sí però no. Vegem-ho.

És evident que ni la pagesia està en la seva totalitat al territori rural ni al territori rural hi viuen només pagesos. No obstant això, es pot establir una més que acceptable connexió entre ambdós conceptes. A grans números, podem dir que a Catalunya el 90% de la nostra geografia està habitat per tan sols un 10% de la població. Aquesta descompensació demogràfica tan abismal ens apunta precisament cap al primer dels grans valors de la pagesia: el manteniment —en sentit ampli— del territori; i això es desglossa en termes de paisatge, d’infraestructures, de control del risc d’incendis forestals, d’aigua i energia, de cultura i patrimoni, de seguretat i de medi ambient. Per tant, l’administració, per un interès general de país, ha de potenciar i facilitar que la gent que així ho decideixi pugui seguir vivint o anar-se’n a viure fora de les grans ciutats, i amb especial atenció a les zones rurals remotes i als micropobles. I ha de saber explicar que no és per ells sinó pel bé del conjunt dels ciutadans: per la nostra economia i per la nostra salut. De fet, les coses sempre acaben caient pel seu propi pes, i la recent pandèmia ens ha fet una bona feina de sensibilització en aquest sentit.

Per altra banda, tot i que la pagesia no es dedica exclusivament a produir aliments (pensem, per exemple, en l’activitat forestal), és cert que, juntament amb el sector de la pesca (que no deixa de ser la pagesia de l’aigua), representa en exclusiva la font primària de la nostra nutrició. I aquest és, òbviament, el segon gran valor que ens aporta. En un món tan globalitzat com el que hem acabat generant, podem tendir a pensar que els aliments ja arribaran d’on sigui, se’ns desdibuixa el càlcul d’equilibri que duien intrínsecament a dins els nostres avantpassats amb la seva vida d’autosuficiència. De nou, el coronavirus ens ha recordat, i de quina manera, la importància de tenir assegurat per via interna l’abastament alimentari. Per tant, ens convé la pagesia per sobreviure, ras i curt. Però no només això. Ens convé que aquests aliments siguin, a més, bons i saludables. I aquí és on passem del valor al valor afegit.

Pot el sector primari (ja sigui agrícola, ramader o pecuari) estar enfocat només a produir? No pas! La “industrialització” moderna de la producció agrària, motivada per la necessitat d’abastament d’una població creixent exponencialment, ens ha portat majoritàriament a una tipologia d’explotacions centrades tan sols a produir i que esperen que el preu de la llotja, la cotització del mercat, moguda per grans companyies, potents interessos i incontrolables dinàmiques, pugui almenys cobrir el seu escandall de costos. Així, entrem dins un cercle viciós en el qual sempre estarem venuts… Ens cal enfocament de mercat, buscar satisfer les demandes de qualitat, sostenibilitat i innovació de la societat actual. Cadascun dels nostres projectes ha de ser capaç de respondre sense dubtar-ho quin problema soluciona a qui, quina necessitat de mercat està satisfent. Ja no val treballar per inèrcia. I és en aquesta línia on sí que cal que l’administració ajudi i molt. Catalunya té un potencial enorme d’emprenedors i emprenedores rurals i agroalimentaris (cada cop més dones) a qui només cal facilitar una mica més les coses perquè esdevinguin referents al món (simplement cal veure les candidatures que es presenten any rere any a les diverses categories dels Premis PITA d’Innovació Agroalimentària de la Generalitat per certificar-ho). Amb això no estic dient que el qui engreixa porc convencional per a una gran companyia integradora càrnia no tingui dret que se li pagui un preu/kg just, o el mateix per a qui porta les seves olives o les seves pomes a la cooperativa de torn, però sí que defenso prioritzar el qui, per exemple, recupera una raça o una varietat, el qui aplica noves solucions mediambientals en la seva gestió, el qui innova en el format del producte final, el qui, en definitiva, sol o acompanyat, crea marca i surt a defensar-la al mercat, per convèncer el consumidor i aconseguir que li pagui el preu que correspon. I no és demagògia ni falta de realisme; en tenim bons exemples de proximitat arreu del territori.

Aquest és, per a mi, el futur de la nostra pagesia, i el futur que cal acompanyar. Per tant, redefinim si us plau l’orgull rural. Fugim de la lamentació tòpica que ens ha estigmatitzat i reclamem que se’ns valori des de l’òptica del que som capaços de generar proactivament, que és immens. Sempre en sinergia amb la ciutat, i és que l’un necessita l’altre. I, a partir d’aquí, exigim poder-nos “autogovernar” des del mateix territori, amb lleis i organismes que reconeguin la nostra idiosincràsia i que alhora facin pedagogia del fet que el territori és dret i deure de tots, dels rurals i dels urbans. Les noves tecnologies de comunicació, transport, robòtica, etc., i el col·lapse del model de vida que ens havíem cregut que era ideal i desitjable estan canviant a passos de gegant el paradigma: no tingueu cap dubte que, més aviat del que ens pensem, viurem una autèntica tornada al camp. Siguem-hi tots benvinguts.

Salvador Vergés