Cap 17 d’agost no tornarà a ser igual
Aquell disset d’agost jo era a Barcelona, molt a prop de la Rambla, a l’Ateneu Barcelonès, preparant la documentació i els projectes necessaris per postular-me per a diferents programes de postdoctorat. M’havia doctorat el 18 de juliol amb una tesi sobre nacionalisme i exili, on analitzava el desenvolupament del nacionalisme basc durant l’exili.
L’atemptat em va sorprendre ja a l’estudi del Born i el món va semblar aturar-se. Twitter anava més ràpid que la ràdio o la televisió i les persianes dels comerços van començar a baixar, acompanyant les corredisses dels turistes que buscaven refugi.
Recordo aquelles caloroses hores amb neguit, pendents constantment de la ràdio i els missatges que ens arribaven per tots els mitjans. Familiars, amics, amics llunyans, tots preguntant, comprovant el nostre estat, esvaint dubtes i pors. Recordo també els rumors, les falses notícies, la por, sí la por, tot i que la manifestació que es va convocar portés el lema “No tinc por”, de por n’hi havia, i molta.
Els carrers buits, la xafogor de mitjans d’agost a Barcelona, el soroll de les ràdios i les teles enceses que s’escolava per les finestres mig obertes. Les sirenes del serveis d’emergència, la incertesa. Les rodes de premsa del nostre govern. El nostre govern. El conseller Forn, el Major Trapero i el President Puigdemont donant informació des del primer minut. El Twitter dels Mossos d’Esquadra, la confiança en el nostre govern. I de matinada, la relació de l’explosió d’Alcanar amb els atemptats a la Rambla. El terror. Les primeres imatges de les víctimes escampades per terra. La indefensió.
I l’endemà, l’horror no s’havia acabat. Cambrils, cinc terroristes més, amb ganivets, destrals i cinturons explosius (simulats). Els Mossos i les policies municipals tornen a actuar, però la por no s’esvaeix. Ni tan sols quan neutralitzen l’autor material dels assassinats de la Rambla quatre dies després a Subirats.
El neguit i l’horror és dins meu, alhora que intento que els missatges d’odi i racisme no creixin en una societat, la catalana, que no està disposada a caure en les culpes fàcils i els tòpics genèrics. En això també som exemple.
Mesos més tard, quan estrenava càrrec com a diputada al lesionat Parlament de Catalunya, una de les primeres persones que vaig rebre va ser el Javier Martínez, pare del Xavi, el nen de tres anys assassinat aquell disset d’agost. El Javier venia acompanyat del David Torrents, que jo havia conegut durant la campanya, i del Robert Manrique, víctima de l’atemptat de l’Hipercor i que coneixia pels meus treballs d’investigació sobre el nacionalisme basc.
Recordo aquella primera reunió a la cafeteria del Parlament, amb la també diputada Teresa Pallarès. No podia reprimir les llàgrimes, i ho provava amb totes les meves forces, perquè no era just que jo plorés davant d’aquell home, que portava el dolor instal·lat al seu cor.
Ens vam comprometre a fer tot el que fos a les nostres mans i, sense ni tan sols saber quins eren els procediments o les opcions, li vam prometre que ho investigaríem des del Parlament, perquè ara era la nostra obligació.
Així és com des de Junts per Catalunya, vam treballar per constituir una comissió d’investigació sobre els atemptats del 17 i 18 d’agost a Barcelona i Cambrils. Hi havia massa dubtes, massa ombres, massa silencis, massa responsabilitats.
Han estat dos anys de sessions on hem pogut escoltar experts, testimonis i llegir documents relacionats amb els atacs terroristes que van acabar amb la vida de 16 persones i van deixar més de 150 ferits. Al llarg de 24 sessions que ens han permès debatre, votar i aprovar les conclusions que des del Parlament de Catalunya vam presentar el proppassat 21 de juliol.
El primer que hem de denunciar és la manca de cooperació de l’estat i el govern espanyol, que ha vetat la creació d’una comissió d’investigació tant al Congrés com al Senat espanyols i ha intentat bloquejar la investigació al Parlament de Catalunya, negant-se a participar en les sessions que aquí hem celebrat.
Per a negar-se a venir i a cedir documents i informes que la comissió ha demanat, el govern espanyol ha fet valdre la llei de secrets oficials, de 1968. El govern més progressista de la història, escudant-se en una llei franquista, per a negar la investigació d’uns atemptats terroristes. Tot en ordre.
Fins a 18 persones s’han negat a donar explicacions davant la comissió d’investigació. Persones tan rellevants com l’exvicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, el Sr. Enric Millo, exdelegat del govern espanyol a Catalunya, el cap de la Guardia Civil a Catalunya, el representant del Ministeri d’interior espanyol a la Junta de seguretat de Catalunya, el director del CNI, el director General de la Policia, el director del CITCO i el cap de la Policía Nacional, entre d’altres. No seran investigats per la Fiscalia perquè tot i que negar-se a venir és un delicte penal, la fiscalia ja ho ha arxivat, insultant i faltant el respecte no només al Parlament de Catalunya sinó, i això encara és més important, als familiars i les víctimes dels atemptats.
Segurament volen amagar una de les principals conclusions a què la comissió d’investigació arriba: el cervell de l’atac terrorista, l’imam Abdelbaki es Satty era confident i informador de Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) i mantenia una relació amb el cos Nacional de Policia espanyola, que va fer desaparèixer la fitxa d’Es Satty com a confident després de l’explosió d’Alcanar on presumptament va morir el terrorista.
L’atemptat ens va demostrar que la policia de Catalunya, tot i tenir molt limitades les competències, era capaç de fer front a una situació d’emergència com la d’un atac terrorista greu, situació d’on va sortir amb exemplaritat, i que el govern de Catalunya tenia molt més sentit d’estat que el govern espanyol, que va posar, i segueix posant, impediments a la investigació i a l’aclariment total dels fets.
Els Mossos d’Esquadra no van rebre cap informació per part del CNI sobre Es Satty, ni de les converses telefòniques en poder dels serveis espanyols, on els terroristes, presumptament, planejaven els atacs, informacions que haurien estat cabdals per tal d’evitar tant la radicalització dels veïns de Ripoll, com els atemptats de Barcelona i Cambrils.
El diferents cossos de Policia de Catalunya no tenien accés a tots els antecedents de l’imam de ripoll i per tant, eren totalment aliens a la relació d’aquest amb l’operatiu Chacal (l’operació contra una cèl·lula gihadista de 2006 a Vilanova i la Geltrú on Es Satty va ser detingut i posteriorment posat en llibertat), els seus antecedents per tràfic d’estupefaents o la seva relació amb el CNI.
Des del Parlament de Catalunya hem exigit que el cos de Mossos tingui accés a totes les bases de dades de les altres forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol i internacionals per evitar el desconeixement que tenien de l’imam, així com la incorporació del tot necessària dels Mossos d’Esquadra a les estructures policials internacionals com l’Europol o la Interpol.
El 17 i 18 d’agost de 2017 van canviar la vida als centenars de famílies que van ser afectades directament pels atemptats, però també van canviar les nostres vides. Els panots de la Rambla mai tornaran a ser iguals, i les passejades que fem Rambla avall mai més tornaran a ser fetes sense tenir un record compungit per l’horror que es va viure aquells dies d’estiu.
A les portes de l’inici del judici pels atemptats, hem d’exigir amb més força que mai que l’estat espanyol deixi d’amagar informació, faciliti l’aclariment de tots els fets i depuri responsabilitats entre els comandaments policials i polítics que van alterar proves o amagar informacions de vital importància.
Les lluites polítiques no tenen lloc en la batalla contra el terrorisme i em fa la sensació que alguns van voler aprofitar l’horror per a incidir políticament contra el govern de Catalunya. El més trist és que, tres anys després i amb canvi de color polític al govern de Madrid, segueixen bloquejant la investigació i atien el dolor de les víctimes desatenent-les i no respectant el dret de la població a ser protegida i a aclarir els fets d’una vegada per totes.
Avui, 17 d’agost, demà i sempre, exigirem conèixer tota la veritat.
#17avolemsaberlaveritat
Aurora Madaula