9. Jo no vull la independència

El covid-19 no ha desencadenat només una crisi sanitària. Posa en entredit els paràmetres que han configurat la nostra societat, l’economia, el sistema polític. Bé, en entredit ja ho estaven. Ara podria ser que haguessin fet finalment fallida.

“Jo vull la independència, però depèn de qui la porti.”

La independència és un concepte abstracte.

És com quan decideixes que estàs fart de la família i vols marxar. Tens les teves raons (com per la independència), però se t’obren moltes preguntes sense respondre (com amb la independència), i un gran dubte: i un cop fora, què?

Al final són qüestions que barregen allò racional amb allò emocional, i no s’acaba d’estar mai preparat del tot. Com quan decideixes tenir un fill.

Per això una gran part de la ciutadania vol la independència, perquè s’ha cansat de ser víctima i prou. D’altres per folklore. D’altres per greuges irresolubles. D’altres tenen més informació i coneixen les balances fiscals i les desinversions. Hi ha moltes raons. Sigui com sigui, aquesta ciutadania acompleix amb el seu rol: treballa, paga els impostos, recull la brossa després de manifestar-se.

Que gran part de la classe política independentista tingui les seves raons, no en dubto. Però que estigui acomplint amb el seu rol és més discutible.

La prioritat política hauria de ser reinventar un model exhaurit.

Haurien de ser els veritables facilitadors de la democràcia, la justícia social, la prosperitat i el benestar més igualitari i sostenible possible. Haurien de fer pedagogia cada dia sobre per què una opció és millor que l’altra.

Però, revestits de messianisme, no els cal explicar-se perquè creuen que el seu estil és el millor.

Són els qui creuen que a la independència, o t’hi porto jo a la meva manera, o no t’hi porta ningú.

Són molt pocs els polítics amb sentit d’estat, i molts pels qui el sentit d’estat és un sense sentit.

Jo no vull la independència per arribar a una Catalunya que funcioni com la d’ara. El model català és tan caduc com l’espanyol, i jo vull propostes progressistes noves, fresques i arriscades per fer un país nou en un món amb nous reptes.

Ens queixem de la balança fiscal, les lleis derogades i els greuges identitaris. Però no sabem com enfocar la revolució tecnològica. La biotecnologia i la infotecnologia canviaran les nostres vides, i sembla que ni fred ni calor. A la vista de l’esgotament del capitalisme ultraliberal, que ens precaritza cada dia una mica més, quin model econòmic discutim? Com encarem l’envelliment de la població, i que la meitat dels joves visquin en precari?

No estic d’acord que el covid-19 ens hagi agafat desprevinguts. Un meteorit sí que hauria estat una sorpresa.

La part positiva del covid és que ens mostra un reflex de les decisions que fa temps que prenem.

Com serà el primer incendi de sisena generació que tindrem, la següent epidèmia, el primer cadàver d’un migrant que arribi surant a la Barceloneta, o quan siguem més els catalans que mengem a Càritas que els que mengem a casa.

Cap d’aquests fets serà una sorpresa perquè es veuen venir. Però la realitat és que les prioritats econòmiques (les que arrosseguen la política) són unes altres.

El covid-19 ens ha ensenyat que la societat civil i la ciutadania tenen més sentit d’estat que molts dels polítics a primera línia. Els uns són capaços d’organitzar-se eficientment mentre els altres corren com pollastres escapçats.

Avui a les 20h aplaudiré els sanitaris, els bombers i d’altres servidors públics. I els polítics que encara queden amb vocació de servei, de diàleg i pacte. I els visionaris que entenen que, si no anem tots a l’una, ningú hi guanya.

Perquè són ells qui s’arrisquen per un món millor i més just per a tothom.

Xavi Bech de Careda