7. Els morts i la mort

La pandèmia del covid-19 ens està fent encarar, cada dia, cada hora, amb el que potser més hem volgut amagar, i amagar-nos, en la societat que hem construït: la mort. Ho sabrem aprofitar per perdre la por a parlar-ne?

La mort ha estat sempre un tema que ha costat d’abordar. La manera de parlar-ne, de viure i d’acceptar la mort és diferent en cada país i en cada cultura. I també hi té un paper molt important la religió que professi cadascú i que estigui instaurada en cada societat.

Ara, amb la pandèmia, a tot el món es moren persones. Ara, a tot arreu, es parla del nombre de morts. Ara, qui més qui menys, coneix algú que ha perdut un amic o un familiar o ho ha patit dins el seu propi entorn. Ara és impossible no sentir parlar de la mort o no pensar-hi i, això, a la nostra societat, es fa estrany perquè la mort sempre ha estat un tema que ha incomodat molt, com si haguéssim aconseguit fer un pacte per no morir-nos.

Abans, i ho recordo perfectament, la majoria de les famílies pagava, des de molt aviat, els rebuts del que col·loquialment en dèiem “els morts”. Sí, a moltes famílies els pares es pagaven l’enterrament i incloïen els fills a la pòlissa. Morir-se era car. I morir-se, continua essent molt car. Les generacions de la postguerra tenien molt clar que tots seríem clients, per força, de pompes fúnebres, que aquesta despesa no se la podrien estalviar i, per això, actuaven amb prevenció. Ara no volem parlar-ne però la certesa de ser clients de les funeràries no ha canviat.

Com voldrem envellir? Com voldrem morir? Com voldrem que ens enterrin? En aquests moments en què els malalts moren sols, els familiars pateixen sols i els dols els hem de congelar per poder acomiadar més endavant les persones que ja no hi són, hem de pensar, per força, què volem per a nosaltres.

Després d’aquesta experiència tan sacsejadora, estem obligats a repensar com hem de viure la vellesa i, d’una manera molt especial, com la volem viure quan siguem persones dependents. Estem obligats a pensar, sense angoixa, en la mort. Haurem de preparar-nos de manera individual i col·lectiva. Haurem de ser una societat capaç de dissenyar el nostre recorregut vital. Haurem d’empènyer els responsables polítics perquè també posin, dins la seva agenda, la mort dels ciutadans per tal que morir-se no vulgui dir endeutar-se. Necessitem més claredat, més transparència i hem d’esforçar-nos a madurar la idea perquè quan es mor algú proper, per valent i preparat que sembli que puguis estar, prendre decisions sobre els detalls del tot plegat és massa feixuc. Siguem una societat valenta, exigim que els nostres representants vulguin parlar dels tràmits del final de la vida dels seus votants. No ho fan perquè no ho demanem.

Ara ha arribat el moment de fer tot això, de prendre les nostres decisions personals i de redissenyar la nostra societat.

Dolors Borau
Dietista i nutricionista