36. La magnitud de la tragèdia

Som en un moment clau del procés: les organitzacions autodenominades independentistes, treballen encara per la independència? O han sucumbit al joc brut de l’adversari?

Jo no sé si ha estat el confinament o el virus que recorre la política catalana, però és ben cert que aquestes darreres setmanes s’han publicat diversos articles esmolats, i clarividents, sobre la situació actual de l’independentisme.

Ara podria fer com els cursis i dir allò de “no en voldria esmentar cap per no deixar-me ningú”, però sí que ho faré. En destaco particularment els de @AgustiColomines, @vpartal, @ncadenes i @julidejdarmuoz, entre d’altres. D’aquest darrer em quedo amb una frase que, de tan evident com és, resulta cabdal per copsar la magnitud de la tragèdia: “l’obligació d’un moviment independentista és fer la independència”.

I així de ràpid, amb només dos paràgrafs, arribem al cap del carrer: les organitzacions autodenominades independentistes —per dir-ho a la manera de Madrid— treballen veritablement per la independència?

La sensació de qualsevol militant mínimament llegit és que això va per barris. Una organització política és un ésser viu, amb les seves necessitats vitals: menjar, sobreviure i reproduir-se. Però sobretot, menjar.

I aquesta funció biològica pot fer que de vegades l’objectiu existencial de la seva, teòrica, raó de ser passi a un segon pla. Des d’un punt de vista de supervivència de l’espècie, ho podríem justificar. Però des d’un punt de vista polític no. De cap de les maneres.

Ni hi ha “sobiranies” ni hi ha “lluites compartides”. L’alliberament nacional d’un país —aquí i al Kurdistan—  té tots els ingredients per esdevenir la bandera única d’una lluita unitària i sense excuses. Tot allò que pretengui relativitzar l’objectiu, o equiparar-lo a d’altres causes legítimes, no suma. Resta.

Per acabar: el nostre país no té al davant un adversari normal (llegiu l’article de @ncadenes publicat ahir a @VilaWeb o el llibre de @boye_g). Tenim al davant un imperi criminal que mai no ha dubtat a emprar les pitjors pràctiques conegudes a la història per anorrear els contraris i imposar la seva voluntat. Cada dia que passa n’estem veient més proves.

Per tant, o ens hi posem d’una vegada —amb totes les conseqüències— o no ho farem mai.

Xavier Altadill