33. Laura Borràs, suplicatori o drets civils

El suplicatori contra Laura Borràs posa a prova la coherència de l’independentisme en la denúncia de la parcialitat de la justícia espanyola. Lluny del pretext per encausar-la, és això el que hi ha en joc en aquest cas.

Properament, el Congrés dels diputats haurà de debatre i votar si concedeix un suplicatori perquè Laura Borràs sigui investigada pel Tribunal Suprem per unes suposades irregularitats en la contractació de certs serveis quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes.

No reivindicaré la innocència de Laura Borràs ni m’inclinaré per la seva culpabilitat.

El que tots nosaltres pensem d’aquest cas és irrellevant, tant si donem per bons aquells correus electrònics o creiem que són falsos. No cal que rebusquem més a l’informe de la Sindicatura de Comptes per intentar deduir si hi ha matèria penal. Ja podeu parar de discutir encesament de tot això a les xarxes, perquè no som ningú per dictar sentència. La qüestió fonamental és si la ciutadana Borràs té opcions de rebre un judici just, un dret que no depèn de la naturalesa de l’acusació ni de la claredat o la debilitat dels possibles indicis inculpatoris.

Qui tingui una sospita fundada que després del suplicatori Laura Borràs no rebrà un judici just, un dret fonamental, ha d’oblidar les seves intuïcions, opinions i prejudicis i exigir el vot negatiu al suplicatori als nostres representants al Congrés.

Els veritables demòcrates del Congrés dels Diputats estan obligats a votar NO al suplicatori en defensa de la presumpció d’innocència, per no ser còmplices d’una nova infàmia lliurant una persona davant un tribunal que vulnerarà tots els seus drets.

Alguns al·leguen que l’acusació és per delictes econòmics, no derivada directament de l’acció política. Però la possibilitat que el Tribunal Suprem la castigui pel seu paper rellevant en l’independentisme és la mateixa.

Recordem com la policia espanyola va ordir falses acusacions d’evasió fiscal contra l’alcalde de Barcelona, fins i tot amb documents falsificats que es van filtrar a El Español. Setmanes després, Pedro J Ramírez presumia d’haver guanyat les eleccions per Colau. Qualsevol excusa és bona per a la claveguera de l’Estat en la seva causa general contra l’independentisme.

Per si fos poc, curiosament, l’atzar o la història han volgut que la petició del suplicatori contra Laura Borràs coincideixi amb la destitució de Pérez de los Cobos enmig d’una gran polèmica sobre la possible ingerència del govern d’Espanya en una investigació judicial.

Ara, el PSOE, Podemos i els Comuns han descobert la “policia patriòtica” i s’han esgarrifat de la tremenda vergonya que representa en un estat de dret. Ara s’han assabentat que la Guàrdia Civil falsifica i menteix amb finalitats polítiques. Ara s’adonen que no poden confiar en uns tribunals dominats per jutges de l’extrema dreta. Ara temen els seus propis fiscals, perquè poden fer les acusacions que els passi pel nas o engegar-los a reeducació.

Però tots aquests mai reconeixeran ni repararan les arbitrarietats comeses contra l’independentisme. Les exigències d’Amnistia Internacional, la Comissió de Drets Humans de l’ONU i altres organitzacions de defensa dels drets humans continuaran essent paper mullat per al “gobierno más progresista”. Denunciaran  els muntatges policials ordits contra ells amb la mateixa força que defensen l’honorabilitat dels “Cuerpos i Fuerzas de Seguridad del Estado” quan condecoren els sàdics uniformats del Primer d’Octubre. Van lloar Pérez de los Cobos quan perjurava en seu judicial per fer empresonar nou innocents, i ara el desacreditaran tant com puguin.

Lamentablement, sembla que no pocs independentistes donen per fet que els informes de la Guàrdia Civil respecte al 8M són falsos alhora que donen per bones les filtracions a El Español en el cas de Laura Borràs. Donen tot el suport al govern espanyol per a evitar l’acció d’un jutjat, amb la mateixa convicció que reclamen que Laura Borràs sigui lliurada Tribunal Suprem. Potser s’han erigit en jutges i han absolt Fernando Simón i condemnat Laura Borràs. O potser han cedit davant la hipocresia dels Comuns i tenen por d’importunar els expenedors de carnets d’esquerra i àrbitres de la moralitat amb una impertinent coherència política i un antiestètic compromís amb els drets civils,.

Però això no va només de radicalitat en la defensa dels drets civils. També és una qüestió política. Qui voti afirmativament o s’abstingui en la votació pel suplicatori estarà indicant que no té cap dubte raonable que el Tribunal Suprem garanteix un judici just a Laura Borràs, o bé estarà prevaricant com a diputat. Sembla poc compatible deixar Laura Borràs en mans del TS de Llarena i Marchena, i ara també de Lamela, i  continuar proclamant que el judici del Primer d’Octubre va ser una farsa. No sé com podrien interpretar el TDEH i les organitzacions internacionals de defensa dels drets humans que els mateixos independentistes lliurin un dels seus líders al mateix tribunal del qual qüestionen la imparcialitat i honorabilitat.

És clar que si es vota en contra sortiran els hipòcrites de sempre amb la cançó de l’enfadós: l’independentisme és una excusa per amagar i protegir una elit corrupte de burgesos amb vuit cognoms catalans i devots de la Moreneta.

Els diputats independentistes no han de fer cas d’aquests mantres de l’unionisme. Han de votar NO al suplicatori amb el cap ben alt mentre denuncien que Espanya té tancades nou persones demòcrates i honorables, que és el país del món amb més artistes empresonats per la seva obra i que les senyories unionistes són totes responsables de la llei mordassa, uns per proclamar-la i d’altres per no derogar-la. Hauran de recordar que el partit de Jaume Asens dona suport a un ministre de l’interior condemnat pel TDEH, i que els governs del PSOE i del PP, els dos partits més corruptes d’Europa, intriguen per canviar els jutges a les causes judicials pels seus robatoris, han indultat torturadors sistemàticament i a Catalunya es manifesten amb l’extrema dreta.

Sobretot, proclamar al Congrés dels Diputats que en aquell hemicicle de franquistes monàrquics, republicans joancarlistes, regeneracionistes farsants i “revolucionaris” pusil·lànimes, no hi ha ningú que pugui donar lliçons de transparència i decència a l’independentisme.  Els anys de corrupció a Catalunya han estat els d’autonomisme comandat pels vassalls de la corona i la cort, que ara s’amaguen a Foment del Treball, al Círculo de Economía o al PSC per continuar servint els emissors de la patent de cors, els que maneguen el BOE en el seu benefici, són pagadors dels corruptes i activen les portes giratòries per premiar els polítics obedients.

Només cal pensar com a independentistes. Imagineu que tenim un estat propi. Les democràcies de qualitat com la que aspirem a construir neguen —o haurien de negar— qualsevol sol·licitud d’extradició si consideren que l’acusat no té plenament garantit un judici just en el país que el reclama. Ara plantegem-nos amb la màxima honestedat intel·lectual si una República Catalana hauria d’extradir un independentista d’una minoria nacional a petició d’un sistema de justícia que ja ha rebut nombroses condemnes denúncies dels tribunals i organismes internacionals per tortures, per vulneració de les llibertats d’expressió i manifestació, i per celebrar judicis sense garanties amb penes desorbitades contra dissidents del règim.

Per tot això, és imperatiu políticament i moralment, que els grups independentistes al Congrés votin en contra del suplicatori contra Laura Borràs i expressin la més rotunda denúncia de la parcialitat del Tribunal Suprem. I ho han de fer en defensa de béns superiors a qualsevol ideologia política o conveniència de partit: els drets civils i la justícia, valors en què tot l’independentisme ha de ser radicalment militant, i no fer concessions en la seva defensa per cap motiu.

Rossend Sanglas