3. Quan el covid entra al quiròfan

Fa pocs dies, l’Hospital Santa Caterina de Salt va sortir als mitjans de comunicació per haver dut a terme dos parts de dones positives en COVID19 sense que aquest fet comportés cap mena de problema ni per a les mares ni per a les criatures. Des del seu compte de twitter @SGOStaCaterina van voler comunicar aquesta notícia per tal de donar un missatge de tranquil·litat i confiança a les dones que durant aquests dies difícils hauran d’afrontar la mateixa experiència. Una de les ginecòlogues de l’equip mèdic d’aquest centre hospitalari ens ha explicat què comporta una operació d’una persona COVID19 positiva. Des d’Acció volem compartir aquest testimoni, que posa la persona al centre amb naturalitat, d’una manera exemplar.

Sóc l’Alícia, ginecòloga de l’Hospital Santa Caterina de Salt. És diumenge al matí; arribo a la guàrdia de l’hospital i em passen la informació del que hi ha hagut el dia anterior i del que queda pendent. M’expliquen que a l’habitació 120 tenim ingressada una dona de 35 anys amb un abscés al pit que cal drenar. Hauré de fer-ho a quiròfan, sota anestèsia, perquè es tracta d’un procediment dolorós. La dona havia ingressat el dia anterior, i en aquell moment se li va realitzar el test de determinació del COVID 19. Resultat: Positiu.

Com tantes altres vegades he fet, truco a l’anestesista i a les infermeres de quiròfan per tal d’informar-los del cas, però en aquesta ocasió és diferent. Tenim un protocol i un quiròfan específics per als pacients COVID positius. Acordem que m’avisaran un cop ho tinguin tot organitzat; cal que tot l’equip estiguem perfectament preparats dins el quiròfan quan arribi la dona.

Al cap de mitja hora em sona el busca. És la infermera de quiròfan que em comunica que ja hi puc anar. Arribo al vestidor, em trec la bata, el pijama verd i els esclops que porto habitualment quan estic de guàrdia, i em poso el pijama blau i els esclops de quiròfan. Unes accions que en d’altres circumstàncies hauria fet de manera automatitzada, ara cadascuna em requereix una atenció extremadament curosa: on deixo la bata i el pijama, amb quina mà toco el pany de la porta o agafo la clau de la taquilla, on deixo el busca, etc.

Vaig al lavabo i em rento les mans. “Amb aigua i sabó, que, si no, no serveix de res!”, em repeteixo dins el cap. Deu ser la frase que més dic al meu fill i a les meves filles aquests dies, és com aquelles cançons enganxoses que no et pots treure del cap. Em canvio la mascareta que duc per una FP3 que m’ha proporcionat la supervisora. Les guarda en un armari sota clau; s’han convertit en un bé escàs i molt preuat ara mateix. Em poso les polaines i la mascareta quirúrgica per sobre de la FP3 i entro al passadís de quiròfan. La meva companya de suport, també ginecòloga de l’hospital i que m’ajudarà en l’operació, ha seguit exactament el mateix procés. Dins ens hi esperen l’anestesista, dues infermeres i una auxiliar, tots vestits amb els EPIs corresponents i disposats a aportar la seva màxima professionalitat. Una situació que m’és tan familiar però que avui se’m fa tan estranya, com qui comença a treballar en un lloc nou. M’hi acosto i entre les infermeres i l’auxiliar em van explicant quins són els passos i l’ordre que cal seguir per col·locar-me tot l’equip. Em guarneixo amb les polaines altes, les polaines baixes, una bata impermeable, dos gorros, dues mascaretes, una talla per cobrir-me la zona del coll, unes ulleres i uns guants, i ja estic preparada per poder entrar al quiròfan.

Un cop dins em poso la segona bata i uns altres guants, mentre la infermera ajuda l’anestesista a preparar la medicació i el material que necessitarà. Instal·len una campana de metacrilat amb dues finestres a través de les quals l’anestesista passarà les mans per poder intubar la pacient. Reviso el material que necessitaré i m’espero que l’anestesista ho tingui tot preparat. Em col·loco en un segon pla, esperant que tot estigui en ordre per poder fer entrar la pacient, i és en aquest moment, contemplant el que m’envolta, que tinc una sensació d’irrealitat com si d’una pel·lícula es tractés.

Quan entra la dona acompanyada pel zelador, m’hi acosto, a una distància “prudencial”, per parlar-hi i tranquil·litzar-la. Se la nota espantada veient-nos a tots tan protegits. Un quiròfan ja normalment fa respecte de per si, però en aquestes circumstàncies encara més. Un cop la dona està intubada, preparem el camp quirúrgic i començo la cirurgia. En aquest moment, em retrobo amb una experiència que m’és familiar, i que em tranquil.litza; la de concentració i abstracció de tota la resta, per focalitzar-me únicament en el que tinc entre mans. Tot va bé i acabem la cirurgia.

Una de les infermeres ens indica per on hem de sortir. Un cop fora del quiròfan, un full plastificat enganxat a la paret ens detalla quins són els passos que hem de seguir per treure’ns l’EPI. Ho faig amb la mateixa concentració que tenia dins el quiròfan, no vull saltar-me cap pas. Entremig et va indicant que et freguis les mans amb solució alcohòlica, que desprèn aquella olor penetrant a què m’he acabat acostumant així com al tacte d’unes mans aspres. Un cop ja m’ho he tret tot i m’he posat el pijama i els esclops nets, camino fins a la sortida de l’àrea quirúrgica. Dues hores per a una operació que en circumstàncies normals hauria durat 30 minuts. Tinc la sensació de poder tornar a respirar després d’haver travessat una piscina per sota l’aigua.

Ja de nou a la sala de parts, dinant de tupper, em vénen tres reflexions al cap:

• Jo i el personal sanitari en general: Tot i les mesures de protecció extraordinàries, la taxa de contagiats per COVID19 dins el nostre col·lectiu és altíssima. M’anima, però, notar que en aquests moments de tanta complexitat aflora una forta cohesió amb els equips d’infermeria, neteja, zeladors i d’administració de l’hospital.

• La pacient: Desconcertada i vulnerable, necessita ara més que mai tota la humanitat i l’empatia que siguem capaços de traslladar-li. I crec que hem sabut transmetre-li aquesta sensació.

• I, finalment, la societat: Quantes coses ens indica aquest maleït virus que devem estar fent malament en la nostra manera de viure i de conviure. Podem fer-ho molt millor; i prova d’això n’és la solidaritat que hem rebut i seguim rebent de tantes i tantes persones, empreses, entitats i institucions del nostre entorn, aportant-nos desinteressadament material i recursos. Gràcies!

Em sona el busca. Seguim.

Alícia Carrera i Boix
Adjunta del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Santa Caterina de Salt