28. Com ser d’esquerres tres dies a la setmana, i de dretes dos?
N’hi ha prou de dir que s’és d’esquerres per ser d’esquerres? Xavi Bech repassa algunes xifres i les contrasta amb els silencis i les actituds dels governants que, aquí o allà, presumeixen de progressistes.
Dilluns, dimecres i divendres sóc d’esquerres, dimarts i dijous de dretes. El cap de setmana entro en crisi.
Són temps líquids, volubles, transparents o aigualits, digues-n’hi com vulguis.
Són temps líquids, i de mons duals. Tot és o blanc o negre, o alt o baix, o ample o estret. No hi ha espai per als grisos.
Així, al Congreso, si ets d’esquerres et titllen de comunista, i si ets de dretes, de feixista. Però pots passar d’un cantó a l’altra com si res.
Avui, ser “d’esquerres”, “progressista” o “socialdemòcrata”, és més relatiu que mai. Són conceptes en hores baixes.
Quan les dretes es descriuen com a demòcrates, prometen defensar els drets dels treballadors, s’esforcen per lluitar per la llibertat i la democràcia, l’esquerra es queda òrfena de rols i, desorientada, es belluga a la dreta.
Així és com em reparteixo els dies de la setmana.
A Barcelona, Colau amb Comuns, i Collboni/Iceta amb PSC, viuen a l’altre planeta “tot se me’n fum”
A Barcelona hi governen els Comuns (que van pactar amb Valls, condemnat per Europa per l’expulsió de gitanos), i fan govern amb el PSC (que governen a Madrid com un mafiós en un pati d’escola).
Aquests tenen els seus companys a Madrid. Els d’aquí i els d’allà s’autoqualifiquen d’esquerres perquè parlen de feminisme, lgtbi, medi ambient i transgènere, però obvien l’atur, la precarietat, les pimes o els autònoms.
Tampoc acusen la banca pels beneficis extravagants ni els ajuts a les energètiques després dels extraordinaris beneficis del primer trimestre. Tampoc recorden els 65.000 milions que vam pagar als bancs, ni els 90.000 milions que perdem cada any en corrupció.
Tampoc recorden que aplaudeixen un rei a qui no es pot investigar (“el rey representa los valores republicanos”, defensen), o que tenen un sistema judicial amb menys independència que Botswana, o un sistema econòmic precaritzador.
L’esquerra està muda mentre a BCN, Cat i Sp s’arriba al col·lapse
En pocs dies, a Espanya, per cada dues persones que treballin hi haurà un aturat, un jubilat i un estudiant (sense comptar els universitaris!).
La banca espanyola és la menys solvent de tot Europa, per darrere de Bulgària, Xipre o Romania. I això vol dir que, en moments de crisi, ho tindrà magre per assegurar els estalvis de ningú.
El deute públic, privat i exterior és 2,5 vegades el PIB. Vol dir que per cada euro que Espanya fa, en deu més de 2,5.
També tenim l’atur juvenil més alt d’Europa, els contractes entre els més precaris (la meitat de menys d’una setmana), i la inversió social/cultural/recerca força per sota de la mitjana.
Espanya és el segon país europeu amb més desequilibris econòmics, només per davant de Xipre (una illa amb 700.000 habitants, tants com Sevilla o Saragossa).
És amb aquests exemples i amb la frase “en la guerra no hay fines de semana, todos los días son lunes” (jefe de Estado Mayor de la Defensa (JEMAD), general Miguel Ángel Villarroya), que entrem a la covid.
Què han fet o dit Colaus i Icetas, aprofitant que són al govern de Barcelona i al Gobierno de España? Quins plans han proposat? Com han defensat els treballadors i un model econòmic millor? Com han denunciat la precarietat estructural espanyola?
Parlo d’ells, però també de les tres legislatures de Felipe González, i les dues d’Aznar, i les dues de Zapatero, i les dues de Rajoy, i la de Sánchez. Ni uns ni altres s’han diferenciat gaire, perquè uns i altres són si fa no fa el mateix: dretes i esquerres han construït un país amb peus de fang.
O potser és que realment no manen ells?
La fallida econòmica, ètica i moral, de les pseudoesquerres del PSC/PSOE i Colau/Podemos
A Catalunya, fins i tot les patronals FOMENT i CEOE, gens independentistes, demanen menys estat i més descentralització, menys burocràcia, més rapidesa, crèdits tous, rebaixes de l’IVA, i més equilibri d’inversions per a Catalunya, mentre PSC-PSOE-Podemos-Comuns aposten per la recentralització.
Parlen de províncies, d’estats d’alarma, i fan rodes de premsa amb militars. Si estiguessin governant les dretes, no ho farien gaire diferent.
Espanya és un país que es va enfonsant des de fa molts anys, però és tan patriota que ningú ho accepta. Hem viscut de pidolar a Europa durant 40 anys de democràcia, i no hem estat capaços de construir un país amb futur.
A Espanya s’han volatilitzat més fons europeus que enlloc més a Europa. La picaresca guanya. La gestió de la covid ha estat la més vergonyosa, ha estat l’únic país que ha declarat un estat d’alarma. Però els altres són sempre pitjors, roben més, menteixen més.
PP i Vox fan la seva feina. Són les esquerres, que s’han oblidat de la pròpia. On és el progressisme intel·lectual, polític, financer? Existeix?
La Colau espera el seu ministeri, Collboni l’alcaldia de Barcelona, Iceta espera el següent éxito del verano per bellugar l’esquelet, i la resta… la resta fumen puros i juguen al bingo.
Llàstima que, en política, el que cotitzi menys sigui ser bona persona i la capacitat de servei.
Xavi Bech