26. El virus ens ha esclafat la cara contra el mirall

La pandèmia de covid-19 ha posat en evidència la insuficiència de les eines de què disposem per gestionar la vida pública. I, alhora, el talent i la força amb què la societat civil ha estat capaç de suplir-les. Només amb un estat propi, segons Ferran Mascarell, el talent i la gestió es potenciaran mútuament al servei de tots els ciutadans.

El virus ens ha esclafat la cara contra el mirall. La força de l’impacte és tal que encara hi ha qui no vol veure el que el mirall ens mostra. Jo, almenys, veig un país que ha fregat el desastre, que ens ha mostrat que totes les seves costures estan descosides, i que avui per avui té un futur més que complicat en un moment històric enormement difícil. Un país que viu atrapat en una paradoxa extraordinària: posseeix una base humana excepcional, amb un enorme talent individual, amb una capacitat de lluita més que demostrada i amb manifesta pluralitat a l’hora d’entendre la vida. Aquests atributs —talent, força, diversitat— són els mateixos que en l’actual pandèmia han permès fer front a les situacions més extremes, com les viscudes als hospitals o a les residències; però aquesta base humana —aquesta és la paradoxa— viu permanentment sotmesa a la cotilla d’un sistema institucional i polític que en la major part de les seves accions pretén per sobre de tot frenar-la o enfonsar-la.

El mirall que ha aixecat la pandèmia ens ho mostra cada dia: el poder polític que li queda a Catalunya, en el marc del context autonòmic —destrossat a consciència— en què vivim, és pràcticament zero. I ho dic sense menysprear gens el valor simbòlic i fins i tot pragmàtic que encara té la institució de la Generalitat, i que tan correctament ha fet servir el president Torra aquestes setmanes. Però no ens enganyem, el poder polític real, executiu, s’expressa en la llibertat de prendre decisions quan cal.

Cal que assumim que l’autonomia de què disposava Catalunya fins a l’aplicació del 155 ja era una ombra del que s’havia pactat l’any 1978. Després de la crisi del 2008, i després de la imposició autoritària del 155, i ara, amb l’aplicació de l’estat d’alarma, ha quedat establert que l’ofec financer, la destrucció per empresonament o exili de l’elit política catalana, i l’ordeno i mando sanitari i social formen part d’una mateixa operació d’estat, autoritària, al meu entendre començada pels volts de l’any 2012, que ha tingut com a missió principal destruir, des de dins de la constitució espanyola, l’arquitectura constitucional (plurinacional) que molts catalans havien cregut que el pacte del 78 havia consagrat. No en queda gran cosa. No queda estat autonòmic, i l’autonomia dels catalans és avui tan extremadament limitada que dubto que pugui rebre aquest nom. Ens queda la força d’un President que ha fet un esforç admirable per representar els interessos de la ciutadania, i unes conselleries més o menys afortunades, sempre voluntaristes, però que en qualsevol cas han hagut d’actuar amb recursos sempre molt per sota del que correspon a l’aportació que els catalans fem a l’estat.

Diguem-ho, doncs, clar: el poder polític executiu que li queda a Catalunya és proper a zero. Pel que fa a l’altre poder, el poder legislatiu, més val no donar-hi gaires voltes. Si no pot decidir quins impostos recaptar i com distribuir-los és un poder legislatiu sempre subordinat. I si a més una part de les forces polítiques que el componen graviten sobre el poder executiu central, i si a més les forces a favor de la independència no comparteixen cap full de ruta estratègic, i si a més el partit que ostenta la presidència del Parlament català ha optat per mantenir-lo en una funció purament formal, com si aquí no passés res, doncs aleshores és fàcil assegurar que, de poder legislatiu, a Catalunya n’hi queda malauradament poc, o almenys molt menys del que és necessari per afrontar el que tenim al davant.

Bé, i del poder judicial, certament, no cal ni parlar-ne. Catalunya no en té. El que hi ha és una delegació del poder judicial espanyol. I el poder judicial espanyol ha assumit la funció política de destruir el sistema polític català, amb el sistema autonòmic inclòs.

Fins aquí una part del que tenim. Però també seria molt injust amb nosaltres mateixos que em quedés en aquesta parcel·la del mirall. També s’hi pot veure una altra cosa: el talent i la força dels personal sanitari i del personal de manteniment és el reflex de la força de la gent, és la palanca que impulsa el futur del país.

Hem d’entendre que sense institucions públiques al servei de la gent els problemes no es resolen. En un món de pandèmies, d’emergència climàtica, de pobresa crònica, d’atur i de crisi econòmica és imprescindible posseir poder executiu, legislatiu i judicial. I així era abans, és ara i serà demà. Del poder se’n diu estat. Catalunya necessita com un estat democràtic, representatiu, just i eficient. Una societat que no posseeix un bon estat pateix, i patirà encara més vistes les complexitats que s’hauran d’afrontar. No ens enganyem, doncs. Reconeguem que la sanitat ha estat a la vora del col·lapse, que les residències han patit, que resoldre raonablement bé els efectes sobre l’ensenyament impliquen disposar d’uns recursos que no tenim, i que afrontar el problema generat sobre el sistema econòmic suposa posar sobre la taula unes polítiques que van més enllà del que el nostre govern i el nostre parlament està en condicions de decidir i executar. No ho oblidem: sense un bon estat sempre estarem a la cua.

I un bon estat, per als catalans, avui per avui —res en l’horitzó no permet d’imaginar una alternativa diferent—, és sinònim d’independència i de República. Sí, el mirall ens diu que una República construïda amb ciència i consciència, posada al servei del millor projecte possible de democràcia, justícia, prosperitat i benestar, és l’objectiu estratègic que hauria d’unificar, sense dilacions ni subterfugis, el conjunt del sobiranisme independentista català. I el mateix mirall ens exigeix que les properes eleccions autonòmiques les guanyi qui millor sàpiga incardinar, tàcticament, autonomia i república, sempre al servei de la segona. Al meu entendre, doncs, el mirall ho té clar: república o retrocés. Per tant, millor que tothom que hi cregui passi a l’acció. I acció suposa, dit a la manera clàssica, direcció política i mobilització al servei d’una estratègia clara, acompanyada de plantejaments tàctics intel·ligents. És urgent re-construir-los.                     

Ferran Mascarell