25. I ara ens sorprendran amb uns funerals d’estat?

Les víctimes de la covid-19, ¿mereixen un homenatge públic i un acte de record? ¿Com l’hauríem de fer, si no volem un funeral d’estat amb una pompa en què no ens reconeixerem?

Hi ha expressions que només de sentir-les em fan picor. Quan algú parla de funerals d’estat se m’acuden tot d’imatges de pompa i circumstància, saturades de casulles i uniformes, carregades de llàgrimes a flor de pell i de moltes ganes d’utilitzar-les a favor d’una bandera, d’una corona o d’una fe. Les últimes que recordo em sembla que són de la retransmissió per la tele d’una missa, que va omplir a vessar la Sagrada Família, dedicada als morts en l’accident de l’avió de Germanwings. Picor, com deia, i ràbia i miques de vergonya aliena per una indissimulada instrumentalització del dolor.

I bé, tal com ha anat tot en aquesta Espanya que ens aferra, fa dies que em veig a venir la pedregada. Deien “este virus no conoce de territorios” i van començar les rodes de premsa patriòtiques on diverses castes d’uniformats ens ensenyaven a marcar el pas. Deien “este virus lo paramos unidos” i van reinstaurar l’autoritat única competent. I ara, quan la pressió de les xifres de morts sembli que afluixi, no em sorprendria gens que es decidissin a imposar-nos una missa solemne en record dels morts oficials, amb les principals autoritats de l’estat constitucionalment no confessional asseguts en estudiada actitud compungida al primer banc.

I si fos que aquest malson prengués cos, què hauríem de fer? Però si volem encertar la resposta, potser ens hem de fer unes altres preguntes. ¿Mereixen algun tipus de reconeixement comunitari les persones que han mort a causa de la covid-19, més enllà de les cerimònies íntimes que, quan els autoritzin a fer-les, decideixin oferir-los els seus? ¿Necessitem fer-los aquest reconeixement, per sobreposar-nos a un dol que per la seva magnitud és col·lectiu i que d’una manera o d’una altra ens està tocant a tots? Se’l mereixen, és clar. I no dubto gaire que ho necessitem i que ens pot fer bé si sabem fer-ho. Aleshores, potser que no esperem que l’estat ens imposi també aquest funeral. I que ens hi avancem a la nostra manera.

Això, almenys, és el que pensem a Acció. Després de sospesar-ho tot plegat, creiem que no és hora de funerals d’estat, però sí que convindria trobar la manera de recollir la reacció de la nostra societat, colpida pels 12.000 morts de casa i per tots els que hi ha hagut arreu. Per això plantegem la conveniència de fer un acte d’homenatge i de record, civil, cívic i republicà, que posi l’accent en el laïcisme i en els valors de la vida i la solidaritat, especialment després de tanta experiència de mort en aïllament i dol en solitud. Que tingui el to i les formes en què reconeixem el nostre caràcter nacional i sigui alhora, també, una cerimònia de comunió amb tots els pobles del món que han patit la tragèdia. Que sigui alhora un punt de trobada col·lectiva obert a tothom sense ser la previsible concentració multitudinària que ara és impensable d’organitzar. No cal esperar gaire més: el moment pot ser pels volts de Sant Joan, abans que no s’obrin les portes al turisme de l’era covid i comenci una nova etapa d’incertesa.

Seria bo que la iniciativa fos de la societat civil, emparada per la Generalitat, sota l’impuls del Consell per la República. Al capdavall, és així, amb la cooperació d’aquests tres actors que hem fet front —fins on n’hem estat capaços, fins on ens ho han permès els recursos que hem aplegat, fins on ens han deixat— a la crisi sanitària i que haurem de fer camí contra la crisi econòmica i social, és probable que molt més fonda, que ja tenim a sobre.

Oriol Izquierdo