21. Les llibertats civils de l’endemà*

Quan l’estat guanya terreny a la llibertat es fa molt difícil fer-lo retrocedir, adverteix Xavier Altadill. No podem confiar en qui infantilitza els ciutadans i menysprea les institucions. 

Cató El Vell, fa uns dos mil dos-cents anys, deixà dit: “Aquell animal que ha tastat la sang un cop es torna salvatge per a tota la vida”. Segons tots els indicis, aquesta pot ser fàcilment la situació amb què ens trobarem quan hagi passat l’epidèmia del coronavirus pel que fa a la relació entre l’estat i les llibertats ciutadanes.

L’estat i la ciutadania

El conflicte entre llibertat i seguretat no és nou, com mostrarem a continuació. És una pugna desigual perquè el poder de l’estat acostuma a imposar-se mitjançant el relat de la por, la coerció o la intimidació psicològica, i no sempre necessàriament en el cas de règims autoritaris o dictatorials sinó també en sistemes més o menys democràtics. Vegem-ho.

L’estudi Pandemics meet democracy. Experimental evidence from the COVID-19 crisis in Spain, elaborat per J. Muñoz, A. Falcó, F. Amat i A. Arenas (UB), recull els resultats d’una enquesta feta el passat mes de març segons la qual una majoria del 56,7% dels espanyols —catalans inclosos— estan a favor d’un govern fort que lluiti contra l’epidèmia de forma contundent, encara que això comporti un sacrifici de drets i llibertats. Judit Carrera, directora del CCCB, ens adverteix d’aquest fenomen: “El risc és evident i haurem d’estar molt alerta. L’autoritarisme ja era molt present arreu d’Europa i també a casa nostra abans de la pandèmia. Una societat amb por al futur és l’ingredient principal de tota extrema dreta. La retallada de llibertats i el control biopolític, encara que sigui en nom de la salut, són preus que no hem d’estar disposats a pagar” (El Punt-Avui, 3/5/2020).

Malauradament, en altres països això ja és una realitat i no només una enquesta. Hongria, Polònia i Eslovènia en són l’exemple. Portant-ho una mica a l’extrem, Jordi Graupera ho descriu així: “El gran invent cultural d’Europa és el totalitarisme i, per tant, ja sigui per part de grans companyies o de governs, hem d’estar molt atents perquè, si hi ha un forat, aquest serà aprofitat”. Qui pensi que això són únicament mesures provisionals fins que se solucioni el problema, s’equivoca. Quan l’estat guanya terreny a la llibertat es fa molt difícil fer-lo retrocedir. D’aquí ve la cita amb què comença aquest article.

L’estat i la seva justificació

El “contracte social” és un dels fonaments de les teories contractualistes de l’estat, les quals intenten explicar —o justificar— per què la gent viu sota les ordres d’un estat. S’entén aquesta figura com una cessió de drets dels individus vers una instància superior, l’estat, que tindria com a finalitat ordenar la societat quan hom vivia en un “estat de naturalesa”. Els principals autors d’aquesta filosofia política són Hobbes, Locke i Rousseau (s. XVII-XVIII), cadascun d’ells amb visions pròpies sobre el tema. Així, el “contracte social” s’ha utilitzat per justificar règims polítics molt diversos: l’absolutisme (Hobbes), el liberalisme polític (Locke) o la democràcia (Rousseau). El concepte de “voluntat general” de Rousseau inspirà els revolucionaris francesos de 1789, la Comuna de 1870 i els comunistes del segle XIX.

No obstant això, i mirant-ho amb ulls actuals, no podem traslladar amb propietat aquestes diferències a una confrontació esquerra/dreta sobre els nivells acceptables d’intervenció estatal en l’esfera privada de la gent. Perquè podem trobar, per exemple, el mateix rebuig des de posicions ideològiques radicalment antitètiques (i amb justificacions també diametralment oposades): com, per exemple, comunisme llibertari versus neoliberalisme. I fins i tot, dins d’un mateix corrent de pensament: liberalisme social (Mill, Rawls) / liberalisme clàssic (Hayek, Mises) / llibertarisme (Nozick, Rothbard).

Preferim quedar-nos amb la distinció que fa Salvador Cardús sobre el particular (El Temps, 30/3/2020): “Aquestes restriccions a la llibertat es poden fer per dues vies diferents, una d’il·legítima i l’altra legítima. La via il·legítima és la que apel·la a una lògica discursiva de la disciplina, l’obediència i l’amenaça. És allò que simbolitza la presència de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i l’Exèrcit a les rodes de premsa del govern espanyol. La via legítima és la que, principalment, apel·la a l’assumpció d’una responsabilitat cívica i solidària de les limitacions en les llibertats”.

L’estat i Catalunya

En el cas català la cosa es complica encara més. Els incentius de l’Estat espanyol per intentar anorrear les nostres llibertats, tant individuals com col·lectives —vist des de Madrid no es fan distincions—, són directament proporcionals a la tradició imperial de matriu castellana del seu deep state (alt funcionariat, jutges i magistrats, militars, cacics i noblesa de tercera categoria). Qualsevol oportunitat és bona per reprendre la lluita contra la sobirania de Catalunya, especialment després del Primer d’Octubre. Ara la pandèmia els permet camuflar els seus objectius rere arguments sanitaris.

En aquest cas, l’autoritarisme es disfressa d’eficàcia i la recentralització d’unitat patriòtica naïf. Tot plegat revestit d’una indecent infantilització de la societat, de la incapacitació forçada de la ciutadania per exercir les seves responsabilitats i del menyspreu més absolut per les institucions del país. El debat sobre les successives pròrrogues de l’estat d’alarma ho ha posat al descobert amb tota claredat durant les darreres setmanes.

Per tant, a Catalunya ens enfrontem a una doble amenaça: com a ciutadans i com a catalans. Com a ciutadans hem de protegir-nos de l’ombra allargada de l’estat, i com a catalans hem de defensar-nos d’un estat que ens va en contra per raons culturals, lingüístiques i nacionals. Dubto que sigui una estratègia guanyadora plantejar totes dues batalles alhora. No sé què diria Sun Tzu al respecte. Però em sembla que la història ha demostrat amb escreix que l’Estat espanyol és irreformable i, si això és així, no queda cap altra opció que crear primer un nou marc juridicopolític per omplir-lo després de contingut. És a dir, assolir la independència per crear un estat més proper, just i lliure —en paraules del President Puigdemont.

Tal com ens recorda Joan Ramon Resina (Vilaweb, 15/3/2020), “Espanya s’enfonsa en un caos més profund que Itàlia i desarma els arguments dels qui encara creuen raonable compartir la seva inguarible ignomínia”.

Xavier Altadill

* The Day After Tomorrow (2004) és una pel·lícula que explica les catastròfiques conseqüències del canvi climàtic i l’escalfament global pel conjunt del planeta en forma de glaciació, davant la passivitat dels governs de tot el món.