19. El turisme de la «nova normalitat»

L’intent d’evitar l’extensió de la covid-19 ha aturat gairebé totes les activitats. Les dificultats que en molts àmbits en planteja la represa ens haurien de dur a replantejar-les de cap i de nou. És el cas del turisme.

«La humanitat s’enfronta a una crisi mundial. Potser la major crisi de la nostra generació. Les decisions que prenguin els ciutadans i els governs en les pròximes setmanes modelaran el món durant els propers anys. No només modelaran els sistemes sanitaris, sinó també l’economia, la política i la cultura. Hem de tenir en compte, a més, les conseqüències a llarg termini de les nostres accions. A l’hora de triar entre alternatives, cal preguntar-se no només com superar l’amenaça immediata, sinó també quina classe de món volem habitar un cop passada la tempesta. Sí, la tempesta passarà, la humanitat sobreviurà, la majoria de nosaltres seguirem vius… però viurem en un món diferent.»

Aquestes paraules del filòsof de moda, Yuval Harari (La Vanguardia, 5/4/2020), emmarquen necessàriament tota reflexió que es vulgui fer sobre els canvis que ens esperen. En aquest article voldria abordar —modestament— com serà o, millor dit, com hauria de ser el turisme de la «nova normalitat».

El passat

Si el món ha de canviar, de bon segur que el turisme també ho farà. Tot i que és probable que a partir d’ara la gent estigui més preocupada per sortir-se’n que no pas per viatjar, el turisme forma part ja de les nostres vides. Això no és cap problema, lògicament. La qüestió és preguntar-se com hem arribat a la saturació existent avui. El coronavirus ha posat de manifest que el sistema actual és insostenible. Ha estat la cirereta d’un pastís elaborat amb ingredients tòxics: massificació turística, principalment de les ciutats (overtourism), predomini d’un sector de base extractiva i oligopolística —amb unes pràctiques laborals lamentables—, monocultiu en determinades zones i depredació sense escrúpols del territori. Hi ha també qui afegeix a la recepta unes gotes de corrupció i de folklorització cultural.

Una de les conseqüències del «Plan de Estabilización» franquista de 1959 que tant li agrada a l’Enric Juliana va ser la introducció a l’Estat espanyol d’una nova activitat econòmica que fou, i continua sent, la gallina dels ous d’or: el turisme. En l’actualitat el 76% dels llocs de treball es concentren al sector serveis (INE, 2019), del qual el turisme representa al voltant del 15% del PIB (una xifra similar a la de Barcelona). Sense teixit industrial, amb una dependència total de l’exterior pel que fa als recursos energètics, amb les grans empreses en mans de propietaris internacionals, l’Estat espanyol ni tan sols ha estat capaç de fabricar mascaretes ni tests per afrontar la crisi. Això sí, «Gandía es la playa de Madrid».

El present

Catalunya no ha quedat completament al marge d’aquesta situació. Una part de l’activitat turística del nostre país depèn de les «tres S» (sun, sand, sex). D’un temps ençà però, algunes veus han començat a qüestionar amb bon criteri aquest model. Perquè, a banda de fer una contribució positiva tendent a zero, resulta evident que si la nostra diferència respecte d’altres mercats competidors ha de ser només el preu, desenes de destinacions a països com Egipte, Tunísia o Turquia, entre d’altres, sempre ens passaran la mà per la cara.

En qualsevol cas, les incerteses que provoca en el sector la desescalada dictada pel govern espanyol reflecteixen la seva fragilitat i que una sotragada important l’afecta greument. És convenient doncs que Catalunya tingui una dependència tan forta d’una activitat econòmica tan inestable? La resposta de manual és clarament que no. Però també és cert que hi ha molta gent que en depèn i que als darrers temps han nascut iniciatives basades en un turisme de qualitat centrat en aspectes culturals, gastronòmics, paisatgístics, etc. Un turisme de proximitat —que a mesura que es vagi aixecant el confinament beneficiarà principalment l’interior del país—, menys depredador del medi ambient, menys estacional i més sostenible, que valora més l’experiència que la distància recorreguda. Per un altra banda, també existeix un altre turisme de qualitat. És allò que s’anomena «turisme de negocis», que inclouria els viatges d’empresa, reunions, fires i congressos. El model «MICE» (meetings, incentives, congresses, events) del qual som líders europeus, si bé caldria ampliar-lo a d’altres ciutats catalanes que no siguin únicament Barcelona.

El futur

Si les mesures governamentals no funcionen o ho fan insuficientment, el més probable és que les grans empreses turístiques sol·licitin ajuts públics. Aquests hòldings prioritzen abans el retorn a la situació anterior que qualsevol replantejament d’ordre racional de la qüestió, perquè la massificació suposa grans beneficis econòmics i tot allò que s’allunyi d’aquest objectiu va en contra dels seus interessos. La necessitat dels governs per apuntar-se medalles ens ha portat, en el cas que ens ocupa, a mesurar sempre l’èxit turístic a partir del nombre de visitants de cada temporada i les magnituds econòmiques del negoci. Per tant, o s’ordena políticament el sector controlant l’oferta (limitació de les places hoteleres, màxima protecció del medi ambient, suspensió de la publicitat agressiva, vigilància de la privatització de l’espai públic, etc.) o les coses no canviaran.

A tot això cal afegir-hi les condicions dels treballadors i treballadores del sector. Tothom sap quines són, i no parlo només de les kellys. Avui, molts treballadors es troben en una situació d’emergència que es veu perjudicada per la precarietat i la desigualtat de gènere que acostuma a caracteritzar la seva feina. I això sense entrar en el món del treball no regularitzat, que impedeix que qui l’ha perdut pugui rebre cap mena de prestació pública. Des del meu punt de vista, i en relació amb aquest tema, caldria vincular qualsevol possible ajuda pública a l’establiment d’uns salaris dignes i una millora de les condicions laborals.

Diuen que en política no tot s’hi val. Amb el turisme tampoc.

Xavier Altadill