18. Residències, pandèmia i política

La incidència de la covid-19 en les residències geriàtriques ha deixat en evidència la hipocresia política de socialistes i comuns. I, més enllà de la pandèmia, posa en crisi el model d’atenció a la gent gran.

 

La pandèmia ha estat especialment cruel amb les residències geriàtriques. La convivència diària de tantes persones de risc, el contacte tan estret dels usuaris amb les auxiliars de geriatria i l’accés freqüent a les instal·lacions dels familiars que els visiten, propicien unes condicions idònies per a l’extensió de la malaltia.

Calia prendre mesures molt abans del que s’ha fet per a desactivar a temps la bomba sanitària. Mentre mantenia la plenitud de les seves competències, el govern de Catalunya segurament hauria pogut fer molt més, igual que la resta d’autonomies i el govern central. Només l’autocrítica i la transparència ens capacitaran per no caure en els mateixos errors en el futur.

A més, el govern espanyol, en els successius decrets i mesures dictats des que ha començat l’estat d’alarma, ha decidit desentendre’s pràcticament de les llars d’avis, si exceptuem la utilització propagandística que n’han fet en benefici de l’exèrcit. Sobre el paper, les residències continuen essent competència autonòmica en ple estat d’alarma per aquesta abstenció de “la autoridad única”.

El mal ve de l’exterior

De la mateixa manera que el virus arriba a les residències des de l’exterior, la possibilitat de combatre’l un cop dins és inseparable del que es faci fora de les seves portes. A les residències es pateix la mateixa imprevisió inicial i la mateixa mala gestió de la pandèmia que afecten el sistema sanitari i tota la societat.

La manca de proves diagnòstiques i d’equips de protecció individual ha estat general, no només a les llars d’avis. Quan s’han pogut fer algunes proves, les places dels altres centres sociosanitaris ja estaven massa ocupades per poder-hi derivar els residents contagiats; potser la situació hauria estat diferent si s’haguessin pres mesures immediates i radicals d’aïllament dels principals focus de contagi. Un distanciament social més dràstic des del primer moment també hauria evitat en part contagis del personal de les residències, que poden haver portat el virus a l’interior dels centres.

Però socialistes i comuns gesticulen als mitjans i a les xarxes socials pels estralls que ha fet la pandèmia en aquests equipaments, i n’acusen la Generalitat com si ells no hi tinguessin res a veure. Ni tan sols els atura que ara mateix Pablo Iglesias sigui la màxima autoritat pel que fa a residències. L’única solució que ofereix, però, és enviar l’exèrcit a fer una desinfecció de les instal·lacions. Ni proves, ni equips de protecció pel personal. És a dir: prenen les competències a les autonomies però no fan res. Resten tan immòbils que esdevenen invisibles i ningú no recorda les responsabilitats que ells mateixos s’han atribuït.

A la mínima oportunitat que se’ls presenta, assenyalen el Govern de la Generalitat —de vegades personalitzant absurdament, però no innocentment, en el President Torra—, amb la mateixa còlera amb què crucifiquen mediàticament qualsevol polític o científic que gosa proposar mesures diferents de les adoptades pel govern espanyol. Resulta obscè que portaveus, opinadors, líders i lideresses dels partits que governen Espanya no continguin la seva proverbial hipocresia ni després d’una autoritària recentralització de competències que ha resultat més útil per finalitats ideològiques i de promoció del nacionalisme espanyol més tronat, que a efectes de salut pública. 

Els pretesos hereus del 15M i paladins dels sectors socials vulnerables han engegat un colossal aparell de propaganda, censura i coacció per a silenciar o excusar el desgavell de les requises contraproduents, les compres ridículament insuficients, la reincidència en l’adquisició de productes defectuosos, la negativa inicial a avortar l’extensió de la malaltia aïllant radicalment els principals focus de contagi, o la renuència a dictar un confinament total. Potser pretenen que les residències siguin l’excepció en el país que en aquest moment presenta l’índex de mortaldat per coronavirus més elevat del món, malgrat els discutits criteris imposats per al recompte de defuncions per coronavirus.

En definitiva, els mateixos que afirmen que el virus “no entiende de territorios y fronteras”, quan els convé actuen com si la malaltia i els efectes de la seva incompetència haguessin de respectar els límits competencials de les institucions.

A veure si n’aprenem

Les lliçons que la pandèmia ens llença al cap de manera tan brutal no han de servir-nos només per a evitar una altra crisi sanitària de caràcter infecciós. Al contrari, també les hem d’aplicar per definir com volem tenir cura de les persones dependents a Catalunya, i han de ser un estímul per perfeccionar constantment el nostre model.

No ens podem conformar a oferir la millor atenció a les residències. Hem d’aspirar a demorar al màxim el moment de l’ingrés a les institucions geriàtriques, perquè el desig de la majoria de les persones és viure a casa seva tant de temps com sigui possible, si pot ser fins el final de la vida. La denominada Llei de Dependències ja contempla diverses prestacions adreçades a les persones cuidadores, normalment familiars. També promou l’accés als serveis d’assistència domiciliària, que ofereixen ajuts puntuals per certes necessitats quotidianes a usuaris encara força autònoms, o complementen els horaris i faciliten el descans de les persones cuidadores habituals.

El segon gran repte és la qualitat de l’atenció a les persones usuàries a la residència.

La Generalitat ha d’emprendre una política sistemàtica de foment del model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). Aquest model s’orienta a una atenció individualitzada que té en compte la biografia, llaços familiars i socials, preferències i emocions de cadascun dels residents, incloent aquells que pateixen demència. Fer de l’ACP la pràctica generalitzada a les residències exigeix un canvi cultural a tot el sistema: l’administració, les propietats i direccions dels centres, els diferents perfils professionals de la geriatria i fins i tot els familiars de les persones usuàries.

L’ACP requereix també unes auxiliars de geriatria vocacionals, motivades, amb autoestima per la funció que fan, amb règims laborals estables i més ben remunerades que ara. Elles són les que tenen el contacte més constant i més íntim amb els residents. Els lleven, els renten, els peixen i els alliten. També els escolten i hi parlen, els besen i els abracen. La manera com treballen aquestes persones defineix si la cura dels nostres avis es redueix a una simple qüestió mecànica a resoldre amb la màxima rapidesa i rendibilitat, o bé és un àmbit de tracte humà, respectuós, adaptat amb les seves personalitats, decisions i preferències, sense autoritarisme ni infantilització i amb sensibilitat per les emocions de cada usuari.

Aquesta feina no té el reconeixement social que mereixen les bones professionals. Possiblement hi influeixen els prejudicis de gènere —perquè molt majoritàriament són dones— i la imatge que hi ha del tracte amb persones dependents, especialment les que tenen demència. “Tota la vida m’han vist com una rentaculs i ara em tracten com una heroïna”, deia un dia d’aquests de pandèmia una auxiliar de geriatria.

Tots aquests reptes qualitatius i quantitatius no es resoldran amb un model de clíniques privades pertanyents a grans empreses que tenen com a objectiu fonamental retribuir el màxim possible el capital dels accionistes, sovint grans fons d’inversió. Les residències han de ser públiques o bé propietat d’organitzacions sense afany de lucre que tenen com a vocació i finalitat única la millor atenció a la gent gran, i apliquen tots els seus excedents a la millora de l’atenció als usuaris.

Més hipocresia

Per enfrontar-se a aquests reptes, el primer que cal és voluntat real de resoldre’ls, i no tothom la té.

A Catalunya, ciutadans, populars, socialistes i comuns, de vegades amb un èmfasi que frega la demagògia, reclamen a la Generalitat unes mesures que requereixen increments notables dels recursos aplicats. En contrast, no exigeixen amb la mateixa força que l’Estat aporti el 50% de la despesa total en dependències que fixa la llei, i quan han governat Espanya ni tan sols han trobat convenient complir allò a què la llei els obliga.

La diferència entre els recursos que l’Estat espanyol hauria de transferir als governs dels països catalans segons la denominada Llei de la Dependència i les aportacions que ha fet des de la seva aprovació, suma una xifra de gran magnitud (veure gràfics 1 i 2). És una quantitat de diners més que prou elevada com perquè qui incompleix obstinadament la llei a Madrid passi almenys una mica de vergonya quan exigeix la seva total aplicació a Barcelona.

Serà un gran pas que partits polítics i societat civil, especialment la taula del tercer sector, siguin inflexibles i constants en la reclamació del que correspon a Catalunya. També s’han de comprometre a observar una mútua lleialtat en aquest àmbit i acordar uns criteris de millora continuada per oferir a la nostra gent gran una atenció de qualitat, amb la garantia que cada dia i en cada moment es respecta el seu dret a dirigir les seves vides. Perquè encara que fallin les cames, s’emboirin les percepcions, apareguin forats a la memòria, la salut fluixegi i el pensament s’encalli, la individualitat sobirana, la personalitat, les emocions i la dignitat humana no desapareixen. De vegades, individualment i col·lectivament, sembla que no ho tinguem prou present.

 

Rossend Sanglas