17. El Rei d’Espanya és llest, i jo, súbdit seu, un gilipolles

El covid ha estat per a Espanya el mirall de les misèries que durant més de quaranta anys han sostingut una democràcia pobra amb comportaments de nova rica. 

 

Els centres de recerca pel covid a Catalunya demanen donacions al poble. La Marató ho fa cada any. Les ONGs no paren.

Catalunya és la “regió” més rica de l’Estat, i de les més potents d’Europa. Com pot ser que la recerca mèdica i la justícia social hagin de pidolar a la ciutadania?

Espanya facilita un número de compte perquè els ciutadans ajudin a finançar l’estat.

Espanya és el 14è país més ric del món. Si tan ric és, per què ha de fer de captaire entre la població?

Espanya és un país ric, molt ric, més del que tothom creu

Espanya és un país ric, dels més rics del món. I a fe de Déu que ho ha de ser, perquè ho compagina amb les primeres posicions a la UE d’atur, atur juvenil, corrupció, deute, treball precari, contractes de més curta durada… Un de de cada quatre espanyols viu al llindar de la pobresa.

Cal ser molt ric per sostenir tanta misèria, i al mateix temps pagar aeroports sense avions, AVEs a ‘ninguna parte’, o autovies buides.

És clar que potser també és rica perquè inverteix per sota de la mitjana en sanitat, paga sous precaris a tots els sanitaris, té gran part d’investigadors treballant de franc i doctorats fent de becaris i interins.

Vist així, el covid el paguem entre tots: empreses que fan donacions, milers de mascaretes que es cusen a casa, hotels que cedeixen llits i cortines que cusen els bombers…

Una cosa és la solidaritat, una altra la urgència, i una altra la falta de “dineros”. On hi ha diners hi ha carinyo, diuen.

De fet, en realitat el covid ens mostra com de pobres som

Creure que la crisi econòmica que s’acosta és causada pel covid és una estupidesa vírica, que sol ser com transmeten notícies els grans mitjans de comunicació.

La realitat, és que abans del covid, Espanya ja era el país de la UE que presentava les dades econòmiques més desequilibrades, només superada per Xipre.

La riquesa d’Espanya ve, per una banda, de qui treballa i paga impostos, i, per una altra, dels diners que ens presten altres països i la UE.

Com que a Espanya hi ha hagut tant d’atur crònic durant tants anys (de fet, tota la democràcia), fa molts anys que es paguen pocs impostos. A més a més, com que els sous són cada cop més precaris, els contractes més temporals i inestables, el que es paga és poc.

Pel que fa al deute, Espanya deu tants diners com en genera. Són tants, que els interessos que paga són la tercera partida del pressupost general, per darrere de pensions i atur.

Per tant, el covid, una altra cosa que ens ha ensenyat és com de feble és l’economia espanyola.

És per aquesta feblesa que passarem de ser la 14a economia mundial, a una pobresa comparable a la postguerra d’un dia per l’altra. Els països del nostre entorn patiran també, però no tant.

40 anys de democràcia i monarquia no han sigut prou

El món està canviant molt ràpid. La robotització allibera mà d’obra. La digitalització afegeix velocitat als processos i els fa més rendibles. Ja no es produirà tant en massa (més cotxes, més taules, més ordinadors) i tot es farà sota demanda, així que la feina serà més ocasional, per projectes i no permanent.

Per tant, hi haurà menys feina i els sous seran més precaris. S’ingressaran menys impostos, i per tant la cobertura de l’estat del benestar ens acabarà per deixar al descobert.

Espanya ha tingut 40 anys de democràcia per construir una economia competitiva i eficient, i si ho hagués fet, no ens trobaríem on som ara. En canvi, s’ha explotat el turisme, la construcció, els diners regalats o prestat per Europa, i les corrupteles. Ens ho hem rebentat tot amb finitos i festes.

Hi ha qui creu que els problemes d’Espanya són culpa del covid

Diuen que Espanya, en 40 anys, s’ha convertit en un dels Estats més forts del món. És possible. Però alhora és un dels més pobres i corruptes. 40 anys de democràcia i monarquia parlamentària no han funcionat. Si hagués funcionat, no estaríem tan malament.

Hi ha qui creu que sí, que Espanya es mereix una altra oportunitat. Hi ha qui creu que els problemes d’Espanya, són culpa del covid. I que un cop superat, Espanya tornarà a ser una gran nació.

Jo no tinc 40 anys per seguir fent proves. Vull un canvi ja. Espanya ha perdut 40 anys d’oportunitats i confiança.

(“I del rei i del gilipolles no en parles?”, potser us pregunteu. Sí, n’he estat parlant en cada línia.)

 

Xavi Bech