14. L’infrafinançament en sanitat ens posa constantment en perill
La crisi del covid-19 ha posat en evidència la precarietat inacceptable del sistema de salut, castigat per un infrafinançament irresponsable que ve de lluny, per bé que el sacrifici dels professionals n’hagi evitat la fallida estrepitosa.
No estem preparats per als reptes del segle XXI
Les tensions del covid sobre el sistema sanitari és una fotografia perfecta de com està Catalunya en infraestructures, educació, cultura, economia o desenvolupament. Perquè hem petat amb un virus, però ho podríem haver fet amb qualsevol altra cosa.
És fàcil, quan els nostres líders pensen en clau del segle XIX, quan el planeta estava per espoliar i es buscava creixement i riquesa per sobre de tot.
L’envelliment de la població, les noves epidèmies, les catàstrofes mediambientals, la desaparició i l’empobriment de la classe mitjana i les migracions no seran el nostre llegat a la següent generació: és un regal que ens fem a nosaltres mateixos avui.
El sistema sanitari funciona per mèrit del personal que hi treballa
A Catalunya som líders en recerca, trasplantaments, assajos clínics… i també liderem llistes d’espera, situació crònica dels serveis d’urgències, manca de personal, i una GREU precarietat laboral.
El model sanitari té mostres d’esgotament des de fa anys. Tenim el talent, la formació, la imaginació i la perseverança, però ens falla el més important: els diners.
Catalunya es finança amb els diners que li transfereix l’Estat cada any, marginalment amb impostos propis, i, com que no arribem al que necessitem, amb deute.
Amb aquest paquet, la Generalitat fa els nostres pressupostos.
Avui, Catalunya dedica al voltant del 5% del PIB a sanitat pública. La mitjana dels països de la UE hi dediquen quasi el 6,5%, una mica per damunt de l’estat espanyol. Els països nòrdics com Dinamarca i Finlàndia, inventors de l’estat del benestar, hi dediquen al voltant del 10%.
Per fer-nos-en una idea, perquè Catalunya es trobés en la mitjana europea, hauríem de sumar 5.000 milions a l’any al nostre pressupost de sanitat.
Amb l’actual sistema de finançament autonòmic la sanitat catalana estarà sempre en situació crònica
El finançament autonòmic castiga les autonomies amb el PIB més alt i amb més nivell competencial, excepte el País Basc. De fet, si tinguéssim el mateix sistema de finançament, rebríem de l’estat 2.500 milions més, un 23% més que el pressupost 2019.
Però amb l’actual sistema anirem sempre amb un pedaç i una espardenya, perquè els recursos que rebem no són proporcionals ni al PIB que generem, ni a la població que tenim. Si es fes d’aquesta manera, la sanitat catalana tindria 4.000 milions d’euros més.
La manca de recursos és compensada pel sacrifici dels professionals
Queda clar que, si el nostre sistema funciona amb una qualitat internacional, és pel mèrit del personal sanitari. Però precisament per això no és sostenible.
Vam proposar un nou finançament a l’Estatut del 2010, que a Madrid van acceptar i després rebutjar.
Catalunya aporta 16.000 milions d’euros a l’estat que van i no tornen. Alguns diuen que són uns 12.000 milions. Encara que en fossin la meitat, no deixa de ser una bestiesa (ratificada per la Cambra de Comerç, patronals i sindicats).
16.000 milions d’euros és més de tres vegades el que necessitaria la sanitat catalana per finançar-se com un país normal de la UE.
La ciutadania té dret a conèixer on van els seus diners i quins plans de futur tenim. Els sobiranistes i els unionistes. Perquè, quan un es posa malalt, el que vol és tenir un llit al millor hospital.
Votar contra solucions és votar contra tots els sanitaris que surten cada dia a deixar-s’hi la pell. Els hauríem d’aplaudir cada dia de l’any.
Xavi Bech