13. Podem millorar les condicions dels pacients ingressats?

En aquest moment que tothom aplaudeix els sanitaris no queda bé qüestionar algunes de les coses que passen però és de justícia fer-ho, sobretot quan ho has viscut i ho coneixes.

En els dies que les urgències i els boxs eren plens, que tots els llits de les plantes dels hospitals i dels centres sociosanitaris estaven ocupats, quan es vivia l’emergència de ple, cal admetre que el personal treballava per damunt de les seves possibilitats. Cal acceptar que no es pogués donar un servei tan acurat i tan personalitzat com el que seria desitjable. Faltaven mans i, sobretot, faltaven hores per poder estar pels malalts que, a sobre, estaven tot el dia sols. Tinc molt present que les condicions de treball no són les mateixes en un centre sanitari petit que en un de gran, no són les mateixes a les grans ciutats que a comarques. Són els grans centres hopitalaris o sociosanitaris els que més han patit totes les mancances que la pandèmia ha posat en evidència. Si us plau, permeteu-me que posi damunt la taula les males pràctiques que hi hagi hagut, perquè no ho faig amb l’ànim de carregar contra ningú sinó amb la intenció de poder millorar l’atenció sanitària ara, demà, quan hi hagi una emergència i sempre.

Vull parlar, sobretot, de la gent gran i de les persones més fràgils com els discapacitats intel·lectuals o físics, persones amb paràlisi cerebral i malalties neurològiques degeneratives o persones amb demències. He sabut que ha estat una pràctica habitual posar bolquers als pacients dels perfils a què he fet referència, tant si ho volien com si no, encara que poguessin anar al lavabo per fer les seves necessitats i no haguessin perdut la facultat de fer-ho. Cal tenir present que a les persones grans, si els prives de poder seguir controlant els esfínters, es pot donar el cas que perdin aquesta capacitat i que pot ser molt difícil tornar a recuperar-ne el bon funcionament. Comprenc que, quan l’ocupació es troba al màxim i falta personal, no es pugui atendre tot com cal, que acompanyar els pacients al lavabo és una tasca que comporta temps i potser no es considera que sigui una atenció prioritària, però no hi puc estar d’acord. No puc acceptar que, perquè ets gran o discapacitat, t’hagis de posar bolquers i fer-te les necessitats a sobre, ja que amb la mascareta d’oxigen o amb el gota a gota o perquè no tens prou mobilitat, no hi podràs anar per tu mateix. Vol dir que han fallat molts protocols.

Tampoc puc acceptar que les auxiliars entrin les safates de menjar a les habitacions i les retirin tant si les persones ingressades han menjat com si no ho han fet. Potser no ho han fet perquè no poden peixar-se o perquè el desànim els ha tret la gana. Sigui pel que sigui, cal vetllar per l’alimentació del pacient perquè és una peça clau per a la seva recuperaciò.

No menjar, anar amb bolquer dia i nit i haver-lo d’utilitzar perquè ets captiu del sistema és molt dur i els que ho pateixen se senten menystinguts i humiliats. Mentalment i psicològicament s’ensorren, perquè com que estan malalts, com que es troben en un moment de flaquesa física, resistir tanta adversitat es fa molt difícil. Ja sé que tot això passava en una situació d’emergència, però si estem parlant de tractar persones no ho podem acceptar.

Sé que per a una bona part del personal sanitari treballar sota tanta pressió i no poder fer bé la seva feina també ha estat psicològicament molt dur. Per tant, tothom hi perd. Què es pot fer per millorar? Hi ha una solució que tothom coneix: dotar de més personal i de més pressupost el sistema sanitari. Però ara vull centrar-me en altres petites solucions que potser són més fàcils d’adoptar. Parlem, per exemple, dels acompanyants. Ha estat realment encertat deixar els malalts i els moribunds sols? En el moment del pic de la corba semblava que això era inqüestionable, però ara vull qüestionar-ho. El que està fet, ja està fet, però si hi ha un rebrot, si tornem a posar al límit el sistema sanitari, hi haurem de pensar en els casos que els ingressats siguin persones vulnerables o amb poca autonomia.

Sé que els acompanyants som, sovint, una nosa. Però també sé que els acompanyants som, sovint, una ajuda. Podem ajudar els nostres familiars a rentar-se les dents, a pentinar-se, a dutxar- se i a anar al lavabo. Els podem ajudar a menjar quan no poden o quan no tenen gana i motivar-los. I sobretot, els podem fer companyia. Podem fer tot això, sobretot, quan no ho pot fer el servei d’infermeria perquè en una situació excepcional falten mans i recursos. La cura personalitzada fa que el malalt se senti millor, és l’única manera de lluitar contra la deshumanització.

No costa gaire d’imaginar la solitud de les persones ingressades que s’han sentit maltractades i l’angoixa que han viscut els familiars quan percebien què passava i no hi podien fer res. Ho sé perquè ho he viscut, perquè la tecnologia permet fer-ne el seguiment, perquè sé que, en alguns casos, es renyava els pacients quan parlaven per telèfon perquè de vegades, quan el malalt manifestava la seva angoixa, era amonestat. Al cap i a la fi, la presència d’un familiar, ni que sigui telefònicament, és un control de qualitat. Tot això és terrible.

Aquestes persones grans callen quan tornen a casa molt traumatitzades i no poden ni dormir ni menjar, callen i no demanen anar al lavabo perquè no volen molestar. Perquè els han renyat, perquè se senten humiliades i dimiteixen. Cauen en un pou d’on els costa molt sortir i poden acabar essent morts col·laterals del covid-19 perquè, si no aixequen el cap i no tornen a menjar ni a dormir ni a parlar, no se’n sortiran.

Aquests malalts callen perquè pensen que si es queixen van en contra de tots els que sortim cada vespre a aplaudir, perquè pensen que van contracorrent, que no tenen raó.

Abans de la pandèmia ja hi havia molts aspectes de l’atenció a les persones i de la relació amb els malalts que calia revisar. Amb les persones grans, amb les persones amb discapacitats o amb menys autonomia personal: si no tenen algun familiar a la vora que els comprengui quan s’expressen, el que viuen és un infern.

Repensem els protocols, reservem un nombre de tests per fer-los a familiars que poden ser cuidadors durant els ingressos, confinem-los junts i això potser farà que la durada dels ingressos sigui més curta perquè hi pot haver una millor recuperació. I, quan arriba el moment, també hi haurà algú que pugui acompanyar-los a morir. Hauríem de deixar decidir a les persones: segurament molts famliars estarien disposats a confinar-se amb el malalt, a deixar-se fer el test i passar la tria, a suportar el cansament físic i mental que pot representar aquesta situació. Segurament trobaríem solucions per dur-los habituallament i aliments per tal que això no fos un cost per a la sanitat pública. És díficil però és possible, només cal pensar-ho i organitzar-ho. Tot un repte.