12. De la grip a la covid

Entre la grip espanyola del 18 i el covid-19 d’ara mateix, ha passat tot un segle, més de cent anys d’estira-i-arronsa entre l’Estat espanyol i les aspiracions nacionals de Catalunya. Potser que en traguem alguna conclusió definitiva!

L’any 1918 va esclatar una epidèmia de grip, anomenada grip espanyola, que va deixar milions de morts arreu del món, sembla que força més de 50 milions, i uns 250.000 a l’Estat espanyol. De fet, no en tenia res d’espanyola, ni pel seu origen ni, en termes relatius, pel volum local dels seus efectes letals. Però la premsa internacional va encolomar el nom de la pesta a un Estat que, en aquells moments, no hi pintava gaire en l’escena internacional i probablement tenia altres preocupacions.

Enguany la pandèmia és mundial, més que no ho estat cap altra, provocada per un virus d’origen incert, diguem-ne que sospitosament incert, que sembla haver agafat tothom per sorpresa. En el segle transcorregut entre l’una i l’altra, el món ha canviat molt, amb grans avenços en matèries com la tecnologia i la ciència, i amb greus errors com és la destrucció del planeta i les desigualtats socials. Però hi ha coses que no canvien, com veureu.

Aquestes dues fites, la grip del 18 i la covid-19, ens serveixen per fer tota mena de consideracions i balanços. Per exemple, què ha passat a Espanya d’ençà de la grip espanyola? Quina ha estat la relació entre l’Estat espanyol i Catalunya vista des de l’emergència actual?

No pretenc fer-ne una d’exhaustIva, tan sols apuntar uns quants fets rellevants i convidar-vos, en aquests dies de confinament, a estudiar la nostra història i completar-ne la llista, si us vaga.

Som-hi. A començaments de 1914, després de molts anys de reivindicar-la a Madrid, amb plebiscits municipals i manifestacions multitudinàries que demostraven el suport absolutament majoritari de la societat catalana, es va posar en marxa la Mancomunitat.

La tasca que va fer en l’àmbit del progrés econòmic, la modernització de Catalunya, l’ensenyament, la formació professional, la llengua i la cultura catalanes i el que avui en diríem creació d’estructures d’Estat i cohesió nacional, va ser immensa. Massa progrés, deurien pensar a Madrid.

Nou anys després, el 1923, la instauració de la dictadura de Primo de Rivera, va comportar la intervenció de la Mancomunitat i poc després la seva dissolució. L’Estat se situava clarament en contra del progrés de Catalunya.

Les eleccions municipals del 1931 van comportar la caiguda de la monarquia i la instauració de la República. La proclamació es va fer des de Barcelona, ciutat amb gran majoria republicana, simultàniament amb la proclamació per part de Macià de la República Catalana. L’Estat confederal. Ja hi érem!

Però de seguida van venir uns ministres de Madrid a dir que això no podia ser i que ens canviaven la República Catalana per una Generalitat provisional i un Estatut de primera. Un cop redactat l’Estatut, confederal certament, les Cortes Españolas, prèvia campanya anticatalana brutal a tot l’Estat, van tornar a dir que això no podia ser, que només la meitat de l’Estatut i encara. Ni confederal ni federal.

Però nosaltres hi tornem i el 6 d’octubre de 1934 Companys proclama l’Estat Català de la República federal espanyola. La resposta és repressió militar, trenta anys de presó, Catalunya intervinguda i l’Estatut suspès, quan encara n’esperàvem les transferències i l’Estat espanyol era una República. Això del 155 deu venir de lluny.

I tot seguit, el 1936 cop d’Estat feixista, guerra civil, ocupació militar de Catalunya, exili i devastació. Dictadura franquista i postguerra amb voluntat explícita i efectiva d’extermini de la nació catalana. Quaranta anys de dictadura. Malgrat tot, no ens van destruir.

I, mort el dictador, recuperem la Generalitat, torna la monarquia amb una transició més capada que un capó i un Estatut molt aigualit. Tres anys després, cop d’Estat dels jefes militars del coronel Tejero per indicar la lectura correcta de la Constitució del 78: LOAPA i marxa enrere.

I ara PP ara PSOE, ara PSOE ara PP, van recentralitzant l’Estat i espoliant Catalunya any rere any. En una badada de Madrid, fem els Jocs Olímpic del 1992, precedits, però, d’una campanya de repressió de l’independentisme dirigida pel jutge Baltasar Garzón. Els Jocs són un èxit internacional que col·loquen Barcelona al mapa mundial, però el primer AVE va de Madrid a Sevilla. I les inversions en infraestructures a Catalunya desapareixen dels pressupostos.

Tots els recursos de l’Estat s’esmercen en la creació del Gran Madrid, en absurdes obres d’infraestructures i portant la corrupció política a nivells inversemblants. La Corona bien, gracias.

Però nosaltres hi tornem, aquest cop amb un nou Estatut, el 2006. Com era d’esperar, torna a passar el mateix que amb l’Estatut de Núria, amb campanya anticatalanista del PP, ribotada socialista i traca final del Tribunal Constitucional. L’Estatut resultant és paper mullat, salta pels aires el pacte constitucional del 78 i a partir d’aquí només queda la repressió.

El mes de juny del 2010 s’inicia una nova etapa en què l’independentisme s’enfronta obertament a l’Estat i protagonitza una dècada de grans mobilitzacions que condicionen absolutament la política espanyola i generen una reacció autoritària del nacionalisme espanyol. Després de reiterades negatives: no al pacte fiscal, no a cap reivindicació catalana, no a un referèndum d’autodeterminació acordat, el 2017 Catalunya celebra el seu referèndum de l’1-O, contestat de manera violenta per l’Estat espanyol. Ho tornem a tenir a tocar, com el 1931 amb la proclamació de la República Catalana, amb l‘Estat espanyol contra les cordes, vaga general del 3 d’octubre, però en l’últim moment… ho deixem per més endavant.

Més repressió, més intervenció de la Generalitat, més injustícia espanyola, més clavegueres, més franquisme, més monarquia corrupta, més centralisme, més nacionalisme espanyol.

Algú, aquí, pensa que ara fora bo tornar a l’autonomisme, uns quants anyets només, i fer un govern efectiu i pensar en un nou Estatut, de primera, per descomptat. Altres pensem que ho hem tingut massa a tocar i n’hem après prou com per deixar de persistir.

I amb tot això arriba la covid i ja han passat cent anys, sense adonar-nos-en!

Aprofitant el confinament, algú pot pensar un gir en el guió per no repetir cent anys més la mateixa història? Si pot ser, abans de les eleccions. Gràcies.

Ricard Domingo