11. Renda garantida de ciutadania i renda mínima: dos temes de justícia social que responen a una necessitat bàsica que no permet llista d’espera

Ara és l’hora, més que mai, de la renda mínima i la renda garantida de ciutadania. També la regulació d’aquestes necessitats està bloquejada pel govern espanyol. No hi fa res que el govern i el Parlament de Catalunya tinguin fets els deures de fa temps.

Diguem-ho clar: la pobresa, bé que és una realitat complexa que marca la nostra societat, és un fet circumstancial en la vida dels éssers humans i en cap cas no ha de formar part de la seva identitat.

Les desigualtats socials i la pobresa no només condueixen a una disminució de la productivitat, sinó que també engendren exclusió, inestabilitats socials, i fins i tot desequilibris emocionals, problemes d’autoestima i de vegades depressions. Per això s’ha reconegut la necessitat d’establir algunes regles bàsiques per garantir a tothom oportunitats de prosperitat, i una vida mínimament digna. Serà l’única manera efectiva de plantar cara a la pobresa global, a la gran disparitat d’ingressos, a la situació de precarietat d’alguns àmbits de treballs com les cures, a la vulnerabilitat en la qual viuen la nostra gent gran, les persones sense llar, moltes de les minories, persones migrades i refugiades, a les mancances que pateixen les persones amb discapacitat i de diversitat funcional, a les desigualtats salarials encara existents entre homes i dones, i a la feminització de la pobresa. Són només alguns entre tants i tants altres problemes de desigualtat que demostren que la nostra societat és una maquinària de reproduir precarietat. Que és injusta en molt sentits.

Per tot això, i per la lluita de moltes entitats socials, ha sorgit la renda garantida de ciutadania com una eina que pretén cobrir les necessitats bàsiques de qualsevol ciutadà, i protegir-lo de l’exclusió, la vulnerabilitat i la violència, tot garantint-li uns ingressos mínims per tenir un mínim de vida digna.

Quan els organismes públics garanteixen la justícia social, es generen menys mancances i conflictes i, les persones d’escassos recursos no cauen tan fàcilment en l’exclusió social i la marginalitat. Per tant, la justícia social busca protegir els drets més fonamentals del ciutadà com ho són la vida, el dret a un habitatge digne, el dret a una ocupació i a formar una família. Drets que permeten el desenvolupament de la persona, el seu creixement econòmic i social.

M’agradaria destacar que la renda garantida de ciutadania va ser la mesura social més important del Govern del President Carles Puigdemont, i de fet és un dels primers temes que em va tocar defensar en arribar al Parlament de Catalunya. Des del primer moment tenia clar que hi ha una necessitat cabdal de modificació i reforma global de la llei de la Renda Garantida de Ciutadania, per tal de millorar-la. Hem de ser conscients que el dinamisme social fa que les modificacions mai no siguin suficients, perquè sorgeixen nous elements i noves necessitats i realitats que no es podien preveure i que ara cal tenir en compte.

I per fer realment polítiques actives i progressistes, és necessari que hi hagi sempre disposició per realitzar noves lectures i millores a través de revisions constants, àgils i no carregades de burocràcia, de l’acceptació de noves visions, evidentment dintre el marc dels drets humans i atenent a les recomanacions dels experts, les instàncies internacionals i el diàleg social.

Des de la declaració de l’estat d’alarma s’han realitzat moltes actuacions amb afectació sobre la nomina de la renda garantida de ciutadania. Actualment hi ha 81.636 expedients que corresponen a 127.711 persones beneficiàries, i la nòmina d’abril de la RGC arriba gairebé als 31,5 milions d’euros.

Tenint en compte les circumstancies del moment actual, amb la pandèmia del coronavirus i les seves flagrants conseqüències materials i immaterials, per l’aturada d’una part important de l’economia, per la pèrdua de moltíssims llocs de treball, i després de les pressions dels sindicats, entitats del tercer sector i alguns governs autonòmics, el Ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions s’ha compromès al final, però al seu ritme tan lent com sempre, a posar en marxa la renda mínima, amb el compromís que en cap cas seria substitutòria sinó complementària de les ja existents a les comunitats autònomes.

Penso que no es pot jugar amb el dolor de la gent i la precarietat perquè són una expressió flagrant del patiment d’una part important de la nostra ciutadania. Per això, és necessària una resposta urgent a través de la renda mínima, de la qual es beneficiarien les persones que, per culpa del coronavirus, s’han quedat sense ingressos i no poden cobrir les necessitats bàsiques ja que no tenen accés a cap de les altres prestacions o ajudes establertes per l’administració. Desgraciadament, a Madrid encara no han fet els deures, i els temps passa per a moltes persones que ja no en tenen gens.

Salwa El Gharbi
Diputada al Parlament de Catalunya